'El monstre' de Josep Maria Miró: una criatura desconcertant

El monstre de qui ens parla Josep Maria Miró habita en una petita comunitat rural molt semblant a aquella on s’esdevenia la multipremiada tragèdia El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc (2022) i no gaire lluny de La majordoma (2024). A més de l’espai geogràfic i mental (o potser per això mateix), a El monstre, com a les obres esmentades, es fa evident l’estrany i l’incomprensible en un marc de violència tensa.

Però si en aquelles la sempre rica i estimulant paraula de Miró fluïa arrossegant-nos per un viatge teatral tens i expectant, aquest Monstre és tot un desafiament per als espectadors. El públic intenta esbrinar, amb poca sort, un misteri que de segur l’autor i director coneix àmpliament, però que sobre l’escenari transcendeix amb un excés de clarobscur, d’incògnites sense resoldre dins d’un ambiciós joc formal que al nostre entendre hi juga en contra. Segurament un punt de vista aliè —el d’un director que s’enfrontés al text sense el background de l’autor— hauria servit per trobar una claredat expositiva. Davant d’aquest desconcert, cal celebrar el gran treball interpretatiu i la bellesa de la paraula en el marc d’una posada en escena d’extrema sobrietat, austera i esteticista, molt en voga actualment. El teatre de Miró és un teatre de la paraula ben escrita. Una paraula que amplifica el sentit, unes descripcions que van més enllà del que descriuen, una acció narrativa carregada de sentiment. 

L’autor vol parlar de la por. I aquesta hi és i ens arriba amb l’harmoniosa quotidianitat de la Berta d’Àurea Màrquez i el desconcert emocional del Santi d’Albert Prat, desperts de matinada en una casa isolada d’un petit poble amb tradicions masclistes. Una conversa que propicia la visita d’un àngel negre (Joan Negrié), que fa vint anys convivia al poble i que va tenir relacions amb tots dos. Un amic. Potser més que un amic que va haver de marxar. I un pare violent. Els elements hi són. El misteri també, però acabem perduts.