Crítica de teatre
Teatre10/10/2023

'De Nao Albet i Marcel Borràs': un joc d'autoficció insubstancial

Els dos artistes revisen al TNC la seva relació i els seus espectacles conjunts dels darrers

De Nao Albet i Marcel Borràs

  • TNC. Sala Petita
  • Fins al 5 de novembre

Nao Albet i Marcel Borràs porten setze anys fent espectacles junts (i també per separat) i han decidit separar-se. I per comunicar-ho, estrenen el seu últim espectacle conjunt a la manera d’una antologia de les disputes passades, presents i futures que ha patit i patirà la seva amical relació. Un exercici autoreferencial sobre qui són, amb qui es fan i, sobretot, com es veuen l’un a l’altre. I es veuen malament. Els passa el mateix que a qualsevol parella quan ha passat prou temps, que només veu defectes en l’altre. Això, adobat amb la gelosia professional de qui ha fet més i millor per al món de l'espectacle.

Cargando
No hay anuncios

La idea central de despullar l’ego de cadascun es recaragola a còpia de confrontacions de notable futilitat que acaben avorrint. Trobem a faltar la sorpresa, la hibridació i la contracció de gèneres. Hi ha, afortunadament, part d’això. Hi ha una mica de violència a trets –marca de la casa–, hi ha un bon rapejat, hi ha un magnífic –per patètic– striptease, hi ha sobretot una austeritat escenogràfica i de vestuari substituïda per molta gestualitat poc neta i per setze figurants que passen per alumnes del seu mètode de treball. Ells mateixos ho diuen i això és de valorar: fer una antologia amb poc més de trenta anys! Potser que no...

Al capdavall, a qui li pot interessar la banalitat de les seves biografies i de les baralles d’egos, autèntiques o ficcionades, més que als seus fans que els aplaudeixen i aplaudiran només per respirar? Però, fins i tot aquests, admetran la insubstancialitat d’aquest espectacle que projecta la vida dels dos artistes des del 2007, quan estrenen Straithen con Freigthen als Radicals Lliure fins a la paròdia de la vellesa i mort al 2067.

Cargando
No hay anuncios

Evidentment tot és ficció, però a la vista de la manca d’idees d’aquest exercici d’autoficció, que al maig es titulava Càncer d’ego, potser sí que els cal deixar-se espai per carregar bateries.