Peyu i Albert Pla: "Cada vegada conec menys el país: ja no sé a quanta gent li interessa una comèdia en català"

BarcelonaEl programa Natura sàvia de TV3 va unir els talents creatius del còmic Peyu i el músic Albert Pla. "El vaig convidar a dinar a Muntanyola, vaig fer uns macarrons i aquí estem", diu l'osonenc. Ara aquesta estranya parella es reuneix dalt d’un escenari, un escenari imponent com el Teatre Coliseum de Barcelona, per escenificar el seu particular Hamlet, que no té res de Shakespeare. Del 23 de desembre al 6 d’abril, dos personatges particulars es veuran obligats a conviure en una habitació d’hospital.

Des d’El Quixot a Arma letal, les parelles teatrals, literàries i cinematogràfiques donen molt de joc. Teniu algun referent?

— Peyu: Paco Morán i Joan Pera, sí.

— Albert Pla: Qui són aquests?

— Peyu: Són uns nanos que comencen. L’estranya parella. Això com a referent, perquè m’ho recorden els personatges de l’espectacle. Però que m'agradi especialment, Faemino y Cansado.

— Pla: Ah, aquests sí que m’agraden.

Què admireu, artísticament, l’un de l’altre?

— Pla: Ell va sol. Tot funciona. És com el Tortell Poltrona. Van sols, no has de fer res, has d’estar quiet.

— Peyu: Alguna cosa fas, Albert, no fotis. Jo de l’Albert... (pensa).

— Pla: Entenc que et costi.

— Peyu: Em costa perquè són tantes coses! Té una presència escènica espectacular. Poses algú estant-se quiet a l'escenari i, si no és ell, és molt difícil que funcioni. En canvi, a ell, quiet a l'escenari, te'l quedes mirant. Jo ho he de contrarestar xerrant molt i fent moltes coses per captar l'atenció.

I si ho fem al revés, què us costa més de l’altre?

— Peyu: Hòstia, és molt tossut.

— Pla: Sí, som molt tossuts. Quan era jove, em semblava un defecte i ara em sembla una virtut. Que la gent que treballa sigui molt tossuda i no et faci cas, i faci el que li surti d’allà, càgun dena, m'agrada molt. Cada cop trobo que, si no ets pesat i no ets tossut, és molt difícil conviure.

— Peyu: De la lluita aquesta jo crec que, creativament, l'espectacle en surt beneficiat. El procés creatiu ha sigut a còpia d'assajar i d'improvisar, i d'anar-ho creant de mica en mica. Quan dedicàvem una hora a discutir-nos per si això s'havia de rematar amb dues frases o tres, era en benefici de l'espectacle. Després, uns dies guanyava ell, uns dies guanyava jo.

— Pla: L’obra es podria dir: "No baixen del burro".

Per què heu titulat Hamlet?

— Peyu: És màrqueting. Simplement, li vam posar una referència shakespeariana perquè als del món de la cultura els enganyarem i vindran tots. Com que els crítics de teatre sempre veuen Shakespeare, fan l'espectacle del Mic i hi ha una reminiscència de Shakespeare, llavors aquí els hi posem en safata la reminiscència de Shakespeare perquè la vegin d'entrada al títol.

— Pla: I jo que treballo molt per Espanya està bé perquè hi ha alguns amics que em diuen: "Estás haciendo un Hamlet, no?" "Sí". Sense més, ja està. Per a ells he fet un Hamlet. "Vente, que és en catalán, te va a encantar. Fantástico!".

Hi ha algun paral·lelisme amb Hamlet? Hi ha fantasma?

— Pla: Algun calavera, algun fantasma, però estan vius.

— Peyu: Hi ha algun mort, això sí. Hi ha disputes, lluites, odis, amor, el que hi ha a la vida. És que tot és Shakespeare, perquè el fill de puta va escriure tant que si fas un espectacle d'un tio que es tira un pet, "això ho va fer Shakespeare!", doncs segurament en algun lloc, sí.

Com construïu l’espectacle?

— Pla: Per WhatsApp.

— Peyu: Abans de tancar-nos al teatre jo vaig fer una proposta d'una arrencada. L'Albert llavors hi fotia cullerada: "Mira, he escrit una cançoneta". I ens ho anàvem passant. Ens vam tancar al teatre amb aquest punt de partida amb el director, en Joan Roura, i l’ajudant de direcció, en Sanyes.

— Pla: Es tractava d’arribar abans que l’altre a l'assaig per decidir-ho tot.

— Peyu: Era una batalla. El final ens va costar molt, ens va portar moltes discussions, però crec que tenim un molt bon final.

Creieu que el fet de ser dos artistes tan coneguts us va a favor o en contra a l'hora de pujar a dalt d'un escenari? En el sentit que la gent us ve a veure perquè us coneix molt, però alhora potser és més difícil sorprendre'ls.

— Peyu: Jo crec que és al revés. Crec que a la gent li costa venir-nos a veure perquè ens coneix molt, precisament, i, en canvi, quan venen se sorprenen gratament, almenys pel que hem vist fins ara, que l'hem rodat a Calldetenes i fent algun bolo. Marxen sorpresos perquè és una comèdia de dos personatges que la podrien haver fet el Paco Morán i el Joan Pera o la podria fer el Joel Joan o qui fos. Amb les nostres particularitats i les parts de música que, si no hi hagués l’Albert, segurament no hi serien.

— Pla: La gent a mi me la sua. Vull dir que fent espectacles s'aprenen coses i ara sé més de teatre que abans de començar a treballar amb el Peyu.

— Peyu: I jo una mica més de música.

— Pla: Tot és un aprenentatge. És el que és divertit i quasi l'única finalitat: passar-t'ho bé, aprenent coses, descobrint nous mons i nous comportaments damunt d'un escenari, noves maneres d'enfocar dramatúrgies i d'actuar.

La gent te la bufa?

— Pla: Quan fas tot això ho fas per tu, sabent que fracassaràs molt. Després, cada entrada que vens és un gran triomf.

L’Albert sí que ha fet cinema i, per tant, ha seguit guions. Però tu, Peyu, no has fet mai d’actor amb un text ja escrit per algú altre. No sé si us interessaria fer un Shakespeare.

— Peyu: A mi sí que m'agradaria fer alguna comèdia o alguna pel·lícula o alguna història amb més personatges. Pel que diu l'Albert, que sempre descobreixes i aprens coses. Jo sempre feia monòlegs amb personatges que feia jo mateix, i el fet de tenir un altre company en l'humor et permet generar situacions que facin riure. Amb això m'ho passo molt bé perquè no ho havia tingut mai. És molt divertit.

Heu construït els personatges a partir del que el públic coneix de vosaltres?

— Peyu: Aviam, jo faig un idiota que...

— Pla: ... que s’assembla molt al Peyu i jo faig un idiota que s’assembla molt a mi.

— Peyu: Però interpretem uns personatges. Hi ha moments que es reconeix més l’Albert Pla o jo mateix, però són dos personatges. Fem comèdia del drama. Hi ha aquest senyor que no sé quantes malalties ha tingut i està allà des de fa molt de temps. La idea és viure una mica aquesta misèria i fer gràcia amb tot això.

He vist que heu fet promoció pels carrers de Barcelona.

— Peyu: Com que veníem a Barcelona i a Barcelona ja només hi queden turistes, expats i coses d'aquestes, vam llogar un go kart d'aquells que lloguen els turistes i vam anar fent promoció per la Sagrada Família i aquests llocs. "Barcelona show, international show, flamenco".

— Pla: Van dir que vindrien...

— Peyu: Si paguen, poden venir tots.

Estareu molts mesos en cartell. Fa impressió aquest escenari, portant-hi una producció que has aixecat des de la teva productora, El Corral?

— Peyu: Sí que fa impressió, perquè això són 1.400 butaques i 3 mesos. Jo ho he fet amb la voluntat de demostrar que és possible i espero que ho sigui. Perquè estem en un moment en què cada vegada conec menys el país i ja no sé a quanta gent li interessa el teatre, a quanta gent li interessa una comèdia en català. M'agradaria que fos molta i m'agradaria que alguna gent pugui rendir-se a l'evidència que una comèdia ben feta amb dos personatges en català pot omplir tres mesos el Coliseum.

Per què ho dius, que no coneixes el país?

— Peyu: Ja no sé què li interessa a la gent, estem en un moment una mica estrany. No sé si només els interessa l'Instagram. No sé quanta gent queda disposada a anar a un teatre, disposada a fotre's al mig de Barcelona, que vagin a sopar, els enredin i mengin malament, i que facin l'esforç de pagar un Saba de 25 euros per deixar el cotxe. Espero que n'hi hagi i que hi siguin.

— Pla: Normalment vas més fluid amb la promoció.

— Peyu: Perdó, m’estava tirant pedres a la teulada, ho he vist. Però endavant! Es pot venir amb transport públic! He reblat la broma, encara.

— Pla: Si veniu de fora oblideu-vos-en!

— Peyu: Hi havia una promo molt divertida del Mercat Medieval de Vic que vaig sentir a la ràdio, un anunci de Renfe, que deia: "Vine amb tren al Mercat Medieval de Vic i transporta't a l'Edat Mitjana". T'ho juro, ho vaig sentir per la ràdio i vaig dir: però com a cap creatiu no li ha grinyolat? Alerta que se'ns en cardaran d'aquesta promo! Era espectacular.

Com que acabeu l’any al teatre, seria maco saber els vostres propòsits del 2026.

— Peyu: Serà l'any bo de Hamlet. Omplir aquest teatre, que la gent en parli, que sigui un èxit. I de cara a finals d'any m'agradaria arrencar algun nou projecte teatral més de petit format.

— Pla: Faré un disc. I gira... sí, a veure. Més enllà de tres mesos, costa. De fet, el que és divertit de tenir aquest ofici és que realment no et pots mai imaginar el que et proposaran d'aquí a dos mesos. Són les coses més xules. Si el juny de l'any passat m'haguessin dit que estaria aquí al Coliseum estrenant Hamlet amb el Peyu no m'ho hauria cregut pas.

— Peyu: Cada vegada es programa a més temps vista als teatres, i és difícil. La part creativa va una mica en dissonància amb la part de la producció, perquè tu tens idees quan en tens, t'ajuntes amb un personatge com l'Albert quan et pots ajuntar, i això no ho tens previst.

Us fa perdre la son, aquesta feina?

— Peyu: En el vessant més empresarial, quan t'hi jugues els quartos, sí que impressiona una mica i fa por. Però jo he après a conviure amb això. Sí que m'agradaria concentrar-me només en el que sé fer, que és sortir aquí dalt i fer riure i oblidar-me una mica de tota la resta, però si vols fer els productes com els vols fer, a la teva manera i amb el teu segell, si no t'ho fas tu, és complicat aconseguir-ho.