L'obra que vol "fer passar por de debò" als espectadors

BarcelonaFoscor. Llamps i trons. Crits. Amb només aquests ingredients arrenca El casalot, la nova obra escrita i dirigida per Sergi Belbel (Terrassa, 1963), que es podrà veure del 20 de gener al 22 de febrer al Teatre Gaudí de Barcelona. L'escenari, situat al mig de la sala, promet una experiència per als espectadors més atrevits, que si s'atreveixen a baixar de la grada i seure a la fila zero tindran l'oportunitat d'endinsar-se literalment a dins del casalot en què dues germanes, interpretades per Anna Carreño i Gemma Deusedas, "es barallen i s'agredeixen constantment". Les actrius els passaran per davant i per darrere –són a casa seva– i els sotraguejaran amb algun dels molts esgarips i udols que deixen anar durant l'obra, una experiència "inquietant i immersiva" amb la qual Belbel, autor d'obres com Després de la pluja (1993), A la Toscana (2007) i Lali Symon (2023), s'ha proposat el repte de "fer passar por de debò" als espectadors.

"El terror és pràcticament impossible, al teatre, perquè en cas que tinguis un mort, el primer que penses és que amb el canvi d'escena s'aixecarà i se n'anirà. Fins i tot s'ha donat el cas que un actor ha tingut un infart en directe i algun espectador ha dit que estava interpretant malament el seu paper", comenta el dramaturg.

Per mantenir la intriga, ni Belbel ni les dues actrius protagonistes volen revelar gaires detalls de la trama. "Podem dir que són dues dones tancades en una casa, i que hi ha una història de víctima-botxí entre elles –avança ell–. També que senten que hi ha una amenaça exterior. Aquest segon element pot funcionar com una petita al·legoria del que està passant ara al món. Només cal veure les notícies per adonar-te que no hi ha res segur i que qualsevol cosa és possible. Fins i tot un lloc tan remot i deshabitat com Groenlàndia viu amenaçat, ara mateix".

Qui són, realment, les dues germanes que protagonitzen l'obra? Per què cada vegada que surten i tornen a entrar al casalot canvien de nom i de personalitat? A més de proposar un joc "d'identitats fragmentades", el menjador on transcorre l'obra "sembla tenir vida pròpia". "Hi ha una gran intensitat des del principi que es manté durant tota l'obra", comenta Gemma Deusedas. Anna Carreño ho ha viscut com un "gran repte vocal" perquè ha hagut de treballar la veu al màxim per poder "parlar, cridar i plorar al 100%". També destaca la importància d'estar en "bona forma física". "Són dues actrius magnífiques i els estic molt agraït", assegura Belbel, abans de remarcar "la gran feina" de tot l'equip tècnic implicat en l'obra.

Tot i que El casalot és la primera peça teatral de terror de Belbel, fa molt de temps que l'autor està interessat en aquest gènere. Ho va fer quan va dirigir La dona incompleta, de David Plana, a la Sala Beckett, l'any 2001, i poc després amb l'experiment narratiu d'Ivern (Empúries, 2002). "Fa vint anys que vaig començar a escriure El casalot com un homenatge, sobretot, a Què se n'ha fet, de Baby Jane? (1962), de Robert Aldrich", però ho vaig deixar quan vaig començar a dirigir el Teatre Nacional de Catalunya –recorda l'autor–. Vaig reprendre l'escriptura en dues ocasions: el 2013, que també va tornar a quedar al calaix, i finalment el 2020, en plena pandèmia". Se'n va sortir a l'últim intent, i el resultat és una obra inspirada també en Psicosi (Alfred Hitchcock, 1960), La boira (John Carpenter, 1979) i L'exorcista (William Friedkin, 1973). "A El casalot, el terror és sobretot psicològic, però també hi ha una mica de sang i fetge", promet.