De ser taquiller a dirigir dos teatres als 25 anys: s'inaugura La Fàbrica

BarcelonaDarrere del Teatre La Gleva de Barcelona hi ha dues famílies, una de literal i l'altra en sentit ampli. Quan aquest petit espai del barri del Farró va obrir portes el 2017, al capdavant hi havia el gestor cultural, periodista i crític teatral Albert de la Torre, que volia "que no es trenqui el fil de la tradició" i recuperar per a l'escena alguns dels noms de la seva generació o la precedent que considerava importants i que creia que havien quedat marginats injustament per la renovació teatral. Noms com Mario Gas, Angel Pavlovsky, Joan Ollé i Ramon Simó havien de compartir espai amb companyies joves i emergents. Quan el 2019 De la Torre es va posar malalt, el seu fill Daniel, que llavors tot just acabava d'entrar a la majoria d'edat i feia de taquiller, va assumir-ne la direcció. Ara, amb 25 anys i superat de llarg el tràngol, Daniel de la Torre fa créixer la família fent tàndem creatiu amb el pare.

Aquest dimarts inauguren al mateix barri del Farró, a la plaça de Mañé i Flaquer, el nou teatre La Fàbrica. Són 500 m² en dues sales (una de 50-100 localitats i l'altra de 200-300 persones) que mantindran la filosofia que han consolidat a La Gleva: compromís teatral, singularitat i certa anarquia. El nom del teatre ve perquè aquest lloc, que manté una estètica industrial i inacabada, va ser seu del Taller Numax, la fàbrica d'electrodomèstics de fa un segle que va ser autogestionada pels treballadors durant la Transició. Quan va fracassar aquell projecte, amb la caixa de resistència els treballadors en van encarregar un documental a Joaquim Jordà (Numax presenta..., 1979), en el qual "es reflexiona sobre l'esfondrament de la utopia" i es "confronta la tradició caduca del teatre amb el documental de cinema", explica el director teatral Albert Arribas.

Es pot dir que les tres sales, ara aixoplugades sota el nom de Teatres del Farró, també beuen de l'esperit vocacional i caòtic del teatre de la Transició. "La Gleva està feta des d’un gust molt personal, el de l'Albert de la Torre, però té un criteri molt sòlid teatral. I han anat fent família. Té un component informal que moltes vegades trobem a faltar en altres sales. Hi ha un esperit de festa, la gent es queda fins tard al bar del teatre", explica Arribas. "Hem fet de la limitació, virtut", afirma Daniel de la Torre, que defensa la proximitat amb les companyies, el suport artístic i logístic als artistes, i les xarxes d'amics. El consell assessor de programació també el defineixen com a anàrquic i es basa en recomanacions d'amics com Arribas, Ramon Simó, Mario Gas, Pablo Macho, Emma Arquillué i Magda Puyo. "I dels amics dels nostres amics", afegeixen.

Virginia Woolf per obrir portes

L'espectacle que aixecarà el teló de La Fàbrica serà la coproducció amb Freshwater, l'estrena a l'Estat de l'única obra de teatre que va escriure Virginia Woolf, aquí amb dramatúrgia i direcció d'Albert Arribas –un dels fills predilectes de la família La Gleva, on ja ha estrenat quatre espectacles– i un pròleg i un epíleg especials d'inauguració signats per Lluïsa Cunillé. Al repartiment, deu intèrprets que mostren l'ambició intergeneracional del teatre (Pep Munné, Mario Gas, Cristi Garbo, Paula Blanco, Carles Martínez, Antònia Jaume, entre d'altres) i que es posen en la pell de les patums de la cultura victoriana que passen la tarda en aquest poblet on estiuejava la tia àvia de Woolf. "És una comèdia molt boja, que sembla un acudit. Hi ha un pintor, un poeta, una fotògrafa, un filòsof, una minyona, una actriu i un mico que planifiquen com endur-se dos taüts a l'Índia perquè dos d'ells hi volen ser enterrats –explica Arribas–. L'obra entra en un deliri cada cop més gran que porta a una dimensió onírica, una realitat híbrida que trenca les convencions teatrals i anticipa les principals renovacions teatrals del XX". L'obra, escrita entre el 1927 i el 1935, no es va publicar i estrenar amb tots els ets i uts fins als anys 70. Per a Arribas, és "un homenatge al teiatru, a la precarietat del teatre, que la fascina, i per tant els diàlegs són de sainet antic, però al mateix temps ens porta a una dimensió el subconscient que és modernista", afirma.

Aquest any tenen previst programar 30 espectacles al llarg de la temporada, 10 dels quals produccions pròpies. "És un espai precari però no precaritzador", afirma Arribas, perquè a més d'ajudar a coproduir els espectacles aposten per durades d'exhibició llargues. Tant per rehabilitar l'espai com per a la programació compten amb subvencions de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. La següent estrena serà la reposició de l'homenatge musical Sondheim x Sondheim, un espectacle de Ferran Dordal a partir de textos de Jacint Verdaguer (Sum vermis) i dues companyies convidades (Teatro del Espejo i La Hongaresa). La Fàbrica anirà canviant de disposició en funció de l'obra, perquè les graderies i les cadires són mòbils. També tindrà un bar funcionant tot el dia i vespre enllà. "No calen nous teatres, calen més espais per fer teatre –afirmava Arribas parafrasejant Jean-Guy Lecat, el famós dissenyador d'espais escènics i durant 25 anys col·laborador de Peter Brook, que també ha assessorat el disseny de La Fàbrica; aquest dilluns es passejava per la sala–. No calen nous edificis per al lluïment de l'arquitecte, qui fa el teatre és la gent que l'utilitza i que l'acaba".

A La Gleva, la temporada començarà l'endemà, el dimecres 17, amb A mans plenes, de Toni Rumbau, el gran titellaire català i fundador del Teatre Malic, en un espectacle que serveix per celebrar els 50 anys de carrera. Després vindrà una comèdia amb textos de Rusiñol (L'important és participar), Roger Vila dirigint Pentesilea de Heinrich von Kleist i el clown de Cristi Garbo. La idea és que les tres sales dels Teatres del Farró funcionin a la vegada, en horaris esglaonats entre les 7 i les 9 del vespre.