Torna el Rigola de gran format al Teatre Lliure: "Porto dues setmanes sense dormir"

BarcelonaFeia vuit anys que Àlex Rigola no trepitjava la sala gran del Teatre Lliure, des d’aquell Ivànov del 2017 amb què va anunciar que s’havia tornat un "diabètic escènic" i volia enterrar el seu segell teatral per desaparèixer rere els actors. Després d’anys tancat en una caixa de fusta i en una sala de cinquanta localitats (el seu teatre, el Heartbreak Hotel), per fi Rigola torna a fer teatre per a cinc-centes persones amb un títol rotund, El Mestre i Margarita, de Mikhaïl A. Bulgàkov (1891-1949), que serà al teatre de Montjuïc del 18 de setembre al 19 d'octubre. "Aquí hem hagut de fer espectacle. Tota l’obra és una bogeria. I l’aposta escènica és que tot sigui una bogeria", avisa.

Tornar al Lliure ha estat per a ell com "tornar a dinar a casa dels pares el diumenge: és càlid, és bonic, és nostàlgic i ho fas amb ganes, sobretot quan no hi vas cada dia", admet. Perquè també confessa que en el format que el va convertir en un director famós ja no s’hi troba còmode: "El meu espai natural és un espai petit. Necessito coses més senzilles. Ja no poso salses als menjars i una sala gran necessita un gran equip de cuina perquè funcioni. El meu cos només ho tolera de tant en tant", afirma. "Porto dues setmanes sense dormir, despertant-me cada hora i mitja; no pot ser bo. I això anant tot bé! Crec que el projecte és un encert i que ens n’hem sortit, ha estat apassionat i divertit, però el meu cos no vol posar les energies en això; en canvi, necessita dir moltes coses", afirma.

El que li interessava explicar aquí té a veure amb "el relat i la manipulació". "Qui té el poder del relat? Té sentit la veritat? La veritat ha d’estar per sobre de la finalitat?", planteja Rigola, que afirma que li agrada criticar-se i sacsejar-se a si mateix: "M’agraden els personatges que tinguin una relació de crisi amb la seva pròpia ètica", sentencia. Per això va proposar al Lliure un clàssic "molt estimat pels russos, més que Dostoievski", una sàtira que parla d’estructures culturals, de censura artística i de l’ofec de l’ordre social establert, del pensament únic. Bulgàkov hi exposa la seva experiència com a autor castigat pel règim a través del Mestre, que té una relació de dependència amb el poder per poder publicar la seva obra. De fet, el text, escrit entre el 1928 i el 1940 i acabat per la seva vídua, Elena Sergeevna —a la novel·la, Margarita—, no es va publicar a Moscou sense censura fins al 1973. "Bulgàkov no va poder treballar durant una època i va escriure a Stalin: «Expulsa'm del país o dona’m feina perquè em moro de gana»", explica Rigola.

De Moscou a Jerusalem

Un escenari allargat i rotatori, amb el públic a les dues bandes, tant serà el Moscou dels anys 30 on apareix el dimoni i el seu seguici com el Jerusalem de dinou segles abans en què Ponç Pilat accepta la decisió dels jueus de crucificar Jesús. "És impossible que no hi veiem paral·lelismes amb el món actual, en relació amb Palestina, o a estructures culturals que no són precisament a Rússia...", deixa anar el director.

Rigola s’ha passat nou mesos adaptant la novel·la, a partir de la traducció de Xènia Dyakonova publicada per Proa. "Tinc la gran sort que la gent no llegeix, així que puc agafar històries apassionants que la gent no ha llegit i portar-les a l’escenari amb la seguretat que és un clàssic provat", diu el director. Ho farà amb catorze actors, començant per Francesc Garrido, Nao Albet i Laia Manzanares en els papers de dimoni, Mestre i Margarita, i escortats per Nil Cardoner, Biel Duran, Miranda Gas, Carlota Olcina, Jordi Rico i Sandra Monclús, entre altres, la majoria interpretant més d’un personatge. Tornen els micròfons a escena, la música eixordadora, el moviment, el dispositiu escènic rigolià que va marcar tota una generació, però amb la mirada d'un artista madur, de 55 anys: "Les coses no són d’un color, no són blanc o negre, però sobretot no són blanc: el món i la vida estan compostos de contraris, tenen múltiples cares i hem de saber-hi conviure", sentencia el director.