La veritat sobre l’home de les txeques

BarcelonaLa periodista i escriptora barcelonina Susana Frouchtmann va topar amb el nom d’Alfonso Laurencic, afusellat el 1939 al Camp de la Bota, llegint un article de La Razón l’estiu del 2015. L’article acusava Laurencic de ser l’arquitecte de les txeques de Barcelona (unes instal·lacions on els milicians del bàndol republicà empresonaven, interrogaven i, a vegades, executaven els sospitosos) i de fer d’espia. L’article el descrivia com “una espècie de pervers Frankenstein”. Frouchtmann no s’ho va acabar de creure. “Hi havia massa coses que no encaixaven”, diu. Frouchtmann va voler saber-ne més i va començar a investigar. Tenia, a més, motius personals per fer-ho. La vídua de Laurencic, la Meri, havia sigut la seva institutriu. A El hombre de las checas. La historia de Alfonso Laurencic, el artista de la tortura (Espasa) explica tot el seu periple per saber qui era realment aquest home seductor i cosmopolita que alguna premsa descriu com un personatge diabòlic.

“Vaig llegir compulsivament molts diaris, webs i blogs. I tots repetien la mateixa versió que no encaixava. Vaig començar a investigar perquè el personatge em fascinava: no tenia escrúpols, era un aventurer i un covard, el país no li importava gens ni mica, era prepotent i arrogant i li agradava molt viure bé”, explica Frouchtmann. L’origen de totes les versions que es van anar difonent a través de les xarxes i els mitjans de comunicació és, segons defensa Frouchtmann, un llibre escrit el 1939: Por qué hice las chekas de Barcelona: Laurencic ante el consejo de guerra (Editorial Solidaridad Nacional). “El que explica el llibre del judici és cert, però les apreciacions sobre Laurencic són fabulacions, són només opinions i són tendencioses”.

Frouchtmann no exculpa Laurencic. “Era culpable, però no es va inventar les txeques, no va anar a muntar les txeques a Madrid o València, no va organitzar el crim ni va crear el sistema -diu la periodista i escriptora-. El que va succeir és que no van poder atrapar els veritables responsables i Laurencic va ser el cap de turc”. Quan el van detenir, Franco va poder dir: “Tenim el responsable de les txeques!”

El que sí que va fer Laurencic, segons ell mateix va dir als judicis, va ser dissenyar cel·les armari, que funcionaven com instruments de tortura, com li van ordenar que fes. A les cel·les també li van ordenar que dibuixés diferents figures d’il·lusió òptica com daus, cubs, espirals punts o cercles de diferents colors. Un altre instrument era una potent làmpara que impedia dormir i un rellotge que s’avançava unes quatre hores cada 24 hores.

Feina de detectiu

“Va fer tot el que va poder per sobreviure però això no l’exculpa perquè ho va fer a costa del patiment dels altres”, assegura Frouchtmann. El fet que s’acceptés per bona una versió dels fets que ha circulat per tot arreu inquieta l’escriptora: “Quantes històries més hi ha que donem per vàlides i que estan plenes d’imprecisions? Em vaig convertir en una detectiu i em va estranyar força que certes coses s’escrivissin sense comprovar-les”, diu.

Frouchtmann ha visitat molts arxius, des de la Fundación Francisco Franco fins a l’Arxiu Nacional de Catalunya, passant per l’Arxiu de Salamanca. Laurencic va néixer en un barri benestant de París (i no en un barri humil, com es defensa en alguns articles). La periodista i escriptora va trobar l’acta de defunció del pare de Laurencic, un important home de negocis d’origen austrohongarès. Va buscar i es va documentar sobre els locals on va treballar Laurencic (els més sofisticats i elegants de Barcelona). Va reconstruir la seva vida i va intentar trobar el germà petit de Laurencic que va marxar a Buenos Aires.

Frouchtmann s’emociona cada vegada que recorda que mai va preguntar res a la vídua de Laurencic, María Luisa Preschern (feia servir el seu nom de soltera). “Era molt educada, molt silenciosa, tenia molta por. Jo notava que darrere aquella tristesa hi havia alguna cosa, però no vaig preguntar. Com és possible que no preguntés? Sempre he sigut molt curiosa -reflexiona-. No li vaig fer cas, no la vaig mirar als ulls”. Tampoc els pares de Frouchtmann li van explicar gaire cosa, com ha passat a moltes famílies. “Tot plegat era massa dolorós. A la meva família hi ha morts a una banda i a l’altra. Jo mateixa no em vaig assabentar que el meu pare era jueu fins que vaig tenir 18 anys”.