Un espai que encara ha de madurar

Les preguntes

1. La fractura al bipartidisme és conjuntural o estructural?
2. És possible que IU i ICV-EUiA mantinguin l’espai de l’esquerra alternativa?
3. Més enllà del vot de protesta, les formacions alternatives poden quallar en l’actual sistema polític?

Marina Garcés

1. Podem parlar de fractura del bipartidisme al govern central de Madrid. És evident que s’ha fracturat i segurament veurem altres escenaris en pròximes eleccions. Però des de Catalunya i altres llocs sabem que el bipartidisme no és l’únic problema de la política convencional. El problema és l’Estat dels partits: una concepció de la política que tanca i blinda el sistema de partits respecte a la societat, les seves idees i els seus problemes. ¿S’ha esquerdat l’Estat dels partits? Tant de bo.
2. L’esquerra parlamentària, en aquest país, sempre ha representat una petita part dels moviments i el pensament d’esquerra. Hi ha una llarga tradició anarquista, autònoma i apartidària, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, que mai s’hi ha sentit dins. L’error ha estat voler capturar-lo en un partit representatiu. Ara el dins i el fora de l’arc parlamentari s’estan desdibuixant i es pot començar a pensar en una política arrelada en els llocs on es pensa i es decideix la vida en comú. ¿Els partits sabran relacionar-s’hi i aliar-s’hi? ¿O se’n defensaran amb por, com ha passat amb Can Vies?
3. Quallaran transformant l’actual sistema polític. Si no, repetiran una història ja coneguda: els moviments socials integrant-se i allunyant-se de la gent. És un moment important, s’han visibilitzat els efectes corruptes i els mateixos límits del sistema institucional. Els sabers i la informació estan distribuïts. Com no ho ha d’estar la política? Entrar voldrà dir descentralitzar, distribuir i compartir decisions des de noves formes d’institucionalitat.

Jordi Muñoz

1. És difícil de dir ara com ara, però sembla una tendència de fons que està reconfigurant molt el mapa polític espanyol. El bipartidisme està caient i van creixent tota mena de formacions, des d’UPyD fins a Podem.
2. Si l’esquerra alternativa aconsegueix evitar les dinàmiques caïnites i autodestructives típiques de les organitzacions clàssiques d’aquest espai i consolida noves formes organitzatives i de comunicació, crec que no ho tindrà difícil per mantenir-se, almenys mentre no canvien les condicions estructurals, relacionades amb la crisi.
3. Si la pregunta és si tenen possibilitats de guanyar unes eleccions, avui això encara es veu lluny. Però consolidar un espai rellevant no sembla difícil. L’augment d’aquestes formacions representa l’emergència de conflictes socials, generacionals i culturals que fins ara estaven soterrats i que la crisi ha posat damunt la taula. I sobretot expressa la incapacitat dels partits de l’esquerra tradicional per representar les seves bases socials naturals i, en especial, els sectors més joves.

Joan Subirats

1. Els canvis econòmics i socials són estructurals, i no estem immersos en una crisi, estem en un canvi d’època. El que ha canviat menys, segurament, és la política. No obstant, on ha afectat més és en aquelles formes de fer política més tradicionals i, consegüentment, en els partits polítics que hi treballen.
2. Això no és un joc de suma zero. Penso que en àmbits més locals o territorials hi pot haver dinàmiques de suma positiva entre els diferents partits que plantegen canvis i transformació. D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que la política cada vegada la fan més les entitats i els moviments socials. En el futur de la lògica transformadora no podem comptar només amb els partits.
3. Ho haurem d’anar veient. Històricament també ha passat, però les coses mai es repeteixen exactament igual. No totes les forces acabaran quallant, però algunes sí. Caldrà veure quina serà la seva trajectòria.

Salvador Cardús

1. Les dinàmiques polítiques mai són estructurals. Tot dependrà del que passi en els pròxims anys, tant pel que fa a PP i PSOE com a les forces alternatives que estan apareixent últimament. Si fan bona feina i no entren en conflicte entre elles podria ser que es consolidessin i fessin difícil la recuperació dels partits tradicionals. En cas contrari, podrien tenir una vida efímera. És difícil imaginar que PP i PSOE desapareguin però, en tot cas, no crec que es refacin ràpidament.
2. Veig les dues formacions molt sòlides. Ocupen un espai amb tradició i, tot i que en algunes eleccions poden restar vots per l’aparició de partits com Podem, també arrepleguen part dels socialistes desenganyats. Tenen capacitat de moure’s amb intel·ligència dins el seu espai, amb picades d’ullet a l’esquerra més radical però també a l’esquerra clàssica. A Catalunya, concretament, ICV-EUiA no ha mostrat cap feblesa, al contrari. Estarien en risc si el PSC tornés a fer una embranzida, però crec que aguantaran bé en els pròxims anys.
3. Com a fórmules minoritàries sí que poden tenir el seu espai, però no els veig creixent de manera significativa. Entre altres coses perquè quan un partit creix i ocupa posicions centrals ha de començar a entrar a governs, a negociar i pactar, i llavors perd la frescor que et dóna no tenir cap compromís. La seva imatge, de cara als votants, només es pot mantenir en la mesura que siguin petits. Si et mantens en una posició marginal, pots passar molt temps fent el teu discurs.

Sara Moreno

1. Jo diria que la fractura és indicativa que s’estan movent les coses, però caldrà veure cap on evoluciona. Hem de tenir en compte que els resultats de les eleccions europees no són extrapolables a les eleccions municipals, autonòmiques o estatals, però també que no existeix cap precedent als comicis europeus amb uns resultats com els del 25-M. Aquest també és un indicador que cal considerar.
2. L’important és que tant les formacions emergents com els partits tradicionals siguin molt generosos dins l’espai de l’esquerra transformadora. El referent a seguir és l’èxit de Syriza a Grècia.
3. La magnitud amb la qual han irromput aquestes formacions és un indicador per pensar que poden quallar, però això dependrà de la seva acció política a partir d’ara. És difícil de pronosticar, però crec que el context és molt procliu per a la institucionalització d’aquestes formacions. No hem de subestimar el vot de protesta de la ciutadania. Entre altres coses, perquè molta gent que ha votat Podem ve de l’abstenció. No es pot simplificar el vot.