Rio, Sofia, Istanbul: el clam del carrer

Barcelona"Estem tots enllaçats des de Bulgària, Turquia i el Brasil. Tuitegem en anglès, i ens donem suport a les xarxes socials i ens inspirem", deia fa uns dies a The Washington Post Iveta Cherneva, una escriptora de 29 anys que es manifestava a Sofia contra el nomenament del nou cap de seguretat del país. Les protestes contra la repressió policial a Turquia, les que reclamaven polítiques socials al Brasil, les manifestacions contra la burocràcia a Sarajevo o la mobilització contra la corrupció a Bulgària van sorgir en contextos diferents. Els seus objectius també ho són, i lluiten contra poders establerts que no tenen res a veure. Però es fa difícil creure que la seqüència de protestes arreu del planeta que prepara un estiu calent sigui només una coincidència. Comparteixen alguns factors, es connecten i s'encomanen.

Esperances decebudes

Governants que tenien el suport de les urnes, ara qüestionats

Al Brasil el Partit dels Treballadors de Dilma Rousseff ha vist que milions de persones -entre les quals molts dels seus electors- sortien al carrer tips de la inflació, la criminalitat i les desigualtats. Si fa deu anys Luiz Inácio Lula da Silva prometia acabar amb la fam a les faveles, la seva successora impulsava projectes faraònics pel Mundial del 2014 i els Jocs Olímpics del 2016. A Turquia la nostàlgia per la glòria otomana simbolitzada en el projecte del parc de Gezi deixava al descobert la cara més fosca de Recep Tayyip Erdogan, el primer ministre que es transformava de portaveu de l'islamisme moderat a nou sultà.

"Fins i tot els líders elegits democràticament poden acabar creient que saben més bé el que convé als ciutadans que la ciutadania mateixa. I es poden acabar decantant per coses simbòliques que no milloren la qualitat de vida de la gent", apuntava fa uns dies l'exassessor de la CIA Paul Pillar. I quan esclata el desencís, en tots aquests països els joves tenen el protagonisme en les protestes, que aglutinen molta gent que mai abans havia sortit al carrer.

Agenda social i democràtica

Les consignes són difuses i demanen benestar i llibertats

A Bulgària l'intent de nomenar Delian Peevski, un magnat lligat a la màfia i amb un imperi mediàtic, com a cap de l'Agència Nacional de Seguretat va fer sortir als carrers desenes de milers de persones, que qüestionaven l'oligarquia que s'ha enriquit amb les privatitzacions després de la caiguda del bloc soviètic. Després de quaranta dies continuats de protesta pacífica, els búlgars assetjaven aquesta setmana la seu del Parlament de Sofia reclamant la dimissió d'un govern fràgil, que tot just va arribar al poder al maig després d'una altra onada de protestes per l'encariment del rebut de l'electricitat.

"Tant a Turquia com al Brasil les protestes s'han desmarcat de les línies polítiques divisòries tradicionals. Els manifestants han estat desafiant el sistema: les elits polítiques, els corruptes, els grans empresaris, més que portar la bandera dels partits tradicionals de l'oposició", constatava Philip Stephens, columnista de Financial Times. Les reivindicacions evolucionen en funció de la resposta dels governs. "Al Brasil va començar amb l'augment de 20 cèntims del bitllet del transport públic i després el ventall es va obrir a milers de reivindicacions: la gent ho vol tot", apunta des de São Paulo Bernardo Gutiérrez, periodista i fundador de Futura Media .

Connectats a les xarxes

Twitter i Facebook es consoliden com a eina de mobilització

Les mobilitzacions les fa la gent i no les xarxes socials, però les revolucions al nord d'Àfrica van evidenciar-ne el potencial.

Sarajevo va viure a mitjans de juny la primera manifestació interètnica d'ençà que la Guerra dels Balcans va martiritzar la capital de Bòsnia. Milers de persones van envoltar el Parlament i van bloquejar els diputats durant 14 hores. El detonant: un post a Facebook d'una família que no podia portar la seva filla de 3 mesos a Alemanya per fer-li un trasplantament, a causa de la lentitud burocràtica per fer-li el passaport. Més conegut ha estat el pes de Twitter a Turquia: l'1 de juny, quan va començar la repressió al parc de Gezi, es van registrar 27,5 milions de tuits, el triple que en un dia normal.

Un moviment sense líders

L'horitzontalitat i l'ocupació de les places es repeteixen

Un altre factor comú és que cap organització, partit o sindicat lidera la protesta. "No hi ha un lideratge fort d'un actor, sinó una metaorganització que funciona amb pràctiques de codi obert: a ningú li han d'explicar com es fa una acampada", explica Arnau Monterde, investigador de la Universitat Oberta de Catalunya, que va organitzar fa poc a Barcelona unes jornades interdisciplinàries sobre el 15-M.

L'ocupació (o recuperació) de l'espai públic, amb la plaça com a espai de trobada i reivindicació, és un altre dels aspectes comuns de l'arquitectura de les protestes. Després de l'època daurada del moviment antiglobalització, que perseguia cimeres arreu del món, funciona el que Monterde anomena "moviments-xarxa". La protesta no es concentra en un sol lloc, sinó que hi ha molts centres i són dinàmics.

Barreja social i política

Moviments que aglutinen diverses causes i classes socials

La massivitat d'aquestes mobilitzacions és el resultat del fet que han pogut arrossegar i unir causes i sectors socials molt diversos. En alguns casos, fins i tot antagònics. El caràcter inclusiu es feia evident a la plaça Taksim d'Istanbul, on kurds i kemalistes lluitaven junts contra la policia.

A Turquia, com al Brasil, la repressió policial va actuar com a element aglutinador: "Primer va ser la joventut urbana, després va esclatar la indignació amb la gent de les faveles i amb l'absurda violència policial s'hi va afegir la classe mitjana-alta", retrata Gutiérrez des de São Paulo. La capacitat de sumar és alhora la força i la debilitat d'aquestes mobilitzacions.