BARCELONAL'absència d'un sector monàrquic rellevant té la seva explicació en la inexistència d'una aristocràcia catalana amb arrels històriques reals. Al llarg del segle XVIII, la immensa majoria de nobles catalans van abandonar el país, fos cap a l'exili al final de la Guerra de Successió o cap a Madrid a la nova cort borbònica. Allà, els nobles catalans es van emparentar de seguida amb l'aristocràcia castellana i les seves nissagues s'hi van dissoldre.
Per exemple, una de les cases nobiliàries catalanes més potents i més influents al llarg de la història del nostre país, els Cardona, fa molt temps que van entroncar amb nissagues forasteres i actualment la titular del ducat de Cardona és Casilda Ghisla Guerrero-Burgos i Fernández de Córdoba, una aristòcrata cordovesa de 30 anys que amb prou feines ha trepitjat Cardona.
Nous rics i nous nobles
Coneixedora d'aquesta inexistència de noblesa catalana, la monarquia borbònica va començar durant el segle XIX una campanya per crear-ne una de nova, sobre la base de la classe burgesa emergent. Va ser llavors quan els successius reis espanyols van ennoblir coneguts burgesos i industrials catalans, com la família Güell o la família Godó. Aquesta nova aristocràcia va adoptar de seguida alguns hàbits, començant per una accelerada castellanització. Però, sobretot, aquests nous nobles van establir, tal com volia la monarquia, un vincle personal amb la figura del rei, que s'ha convertit en una lleialtat que ha anat passant de pares a fills.
Cal destacar que no tots els industrials catalans van acceptar el títol que se'ls va oferir. En aquest sentit, un dels casos més sonats va ser el d'Antoni Sedó, propietari de la Colònia Sedó d'Esparreguera -que era llavors la fàbrica tèxtil més gran d'Espanya-, el qual es va negar a rebre cap títol nobiliari. Segons l'historiador Francesc Cabana, "una part important de la burgesia catalana valorava l'esforç i el treball, i no pas els títols aristocràtics".
