Un recorregut pels quatre noms propis del federalisme català
El pioner
Sens dubte el pare del federalisme català, Francesc Pi i Margall, va perseguir sempre el somni d'una Espanya federal i republicana. Va ser president de la Primera República Espanyola, però ni tan sols des d'aquest càrrec va assolir el seu objectiu.
L'idealista
Lluís Companys creia sincerament en una federació de pobles ibèrics, però la línia que separava aquest objectiu de la guerra fratricida era tan prima que ell mateix va contribuir a creuar-la amb la seva energia poc reflexiva, pagant-ho amb la pròpia vida.
El traït
Pasqual Maragall encarna com cap altre federalista la ferida de la decepció. Amb un escenari immillorable per impulsar el federalisme, amb el tripartit a Barcelona i el PSOE a Madrid, la traïció del seu propi partit el va amargar fins al punt de trencar-hi.
El profeta
Pere Navarro ha fet de la necessitat virtut i ha recuperat el vell federalisme retòric per convertir-lo en l'únic mur creïble davant del sobiranisme. Però ha de convèncer dos pobles: l'espanyol, que mai hi ha cregut, i el català, que ja no hi creu.
