Trinxeres als carrers i somnis grandiloqüents: Barcelona 1900-1925

BarcelonaEn tan sols vint-i-cinc anys, a Barcelona hi va haver grans insurreccions, intents de canviar el món, una repressió ferotge, una explosió demogràfica, una autèntica transformació urbana i una intensa vida cultural. Hi va haver qui volia la revolució i qui volia imposar l’ordre. Hi van coincidir l’anarquisme, el republicanisme, l’anticlericalisme, l’antimilitarisme, el catalanisme, el colonialisme, el moviment obrer... És extremadament complicat resumir què va passar entre 1900 i 1925. No tan sols per tot el que va succeir a la ciutat, sinó també a l’exterior i que va acabar tenint-hi un impacte: la Guerra del Marroc (1909-1927), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la Revolució Russa (1917), entre molts altres conflictes internacionals.

El primer gran esclat de violència als carrers de Barcelona va arribar en forma d’insurrecció social espontània: la Setmana Tràgica (1909), amb una gènesi que cal buscar en la derrota d’Espanya i la pèrdua de colònies d’ultramar. Espanya i el seu exèrcit, amb l’objectiu de satisfer els interessos dels grans capitalistes, va ocupar el nord del Marroc per explotar les mines del Rif. La necessitat de reclutar homes, sobretot entre la classe obrera perquè no tenien diners per pagar i deslliurar-se’n, va fer que esclatés la ira popular. La violència es va estendre per tota la ciutat i va tenir un balanç terrible: dues mil detencions, dues-centes deportacions i cinc execucions. Entre elles, la d’un pedagog amb fama internacional, Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat com a cap de turc. Va ser l’inici d’una etapa molt convulsa.

Poc després es va crear la Mancomunitat de Catalunya, que va tenir una vida breu (1914-1923), però va contribuir a modernitzar el país, va engegar un enorme projecte educatiu i va crear un esbós d'estat. No ho va tenir fàcil i va haver de fer front a les negatives taxatives des de Madrid a les demandes d'autodeterminació i a moltes declaracions i manifestacions violentes, com el boicot als productes catalans. Algunes de les seves batalles poden sonar força actuals. El maig del 1916 el consell de la Mancomunitat demanava públicament al govern espanyol la cooficialitat de la llengua catalana en tots els àmbits. La resposta de Madrid va ser contundent: "Mai".

Les fites del moviment obrer

Els anys de la Mancomunitat no només van ser convulsos en l'aspecte polític. La violència de la lluita de classes va ser el seu escenari. Les condicions laborals eren molt dures. "Hi havia una desigualtat brutal i a les famílies més humils treballava tothom per uns sous misèrrims. Sense la feina de les dones i moltes vegades dels infants, l’economia familiar era insostenible", assegura Ginés Puente, professor d’història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

El feminisme va començar a aixecar el cap i el moviment sindical va agafar molta força. L’historiador Josep Termes explica a Història del moviment anarquista a Espanya 1870-1980 que, entre 1902 i la fi de la Guerra Civil, es va imposar el sindicalisme revolucionari de masses. "La federació local de Barcelona de la CNT tenia, l’any 1918, 54.572 afiliats, una xifra que es quadruplicaria l’any següent sobre una població obrera del nucli industrial barceloní de 205.542 persones", escriu Termes. El 4 de febrer del 1919 va començar la vaga de la Canadenca, l'empresa que produïa i subministrava el 70% de l'electricitat que consumia Catalunya. El 26 de febrer es van afegir a la vaga els treballadors de totes les companyies d'electricitat, gas i aigua. Entre moltes altres fites, es va aconseguir la jornada de vuit hores, cosa inaudita a Europa. El 13 de març es va declarar l'estat de guerra i el 25 de març Barcelona va ser ocupada militarment. La Federació Patronal va decretar un locaut que va deixar molts obrers sense feina. La repressió contra sindicats i obrers va ser terrible i la violència es va instal·lar als carrers de Barcelona: el 1920, en un sol mes, van morir a trets o per culpa de les bombes 49 persones. Va ser l’època del pistolerisme. Tot plegat tindria un mal final: la dictadura de Miguel Primo de Rivera, a partir del 1923.

"En aquell moment, la classe obrera creia que la revolució era possible. Per a la societat d’aleshores, el canvi social era materialitzable i, per tant, lluitaven", assegura Puente. "Hi havia una gran tensió entre una burgesia consolidada i la classe obrera. De fet, la dictadura de Miguel Primo de Rivera es va imposar en bona part per il·legalitzar un moviment obrer que havia agafat molta força i estava ben organitzat", afegeix l’historiador.

La revolució urbanística

La transformació urbanística de Barcelona també va ser extraordinària. "El segle XX comença al segle XIX", assegura Puente. L’Agrupació Municipal es va crear el 1897 i van unir a Barcelona les viles de Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Santa Maria de Sants i les Corts. El 1904 s’hi va afegir Horta i el 1921 Sarrià. "La ciutat va créixer exponencialment i va passar de tenir 15,5 quilòmetres quadrats a tenir-ne 77,8; i de 383.000 habitants a més de mig milió", explica Puente.

El 1854, la ciutat havia decretat l’enderroc de les muralles, després d'una mortífera epidèmia de còlera, i el 1860 s’havia començat a executar el pla Cerdà i s’havia col·locat la primera pedra de l’Eixample. "L’estructura social i política de Barcelona va canviar radicalment", diu Puente. El 1908 va començar també la creació de la Via Laietana i l’enderroc de moltes cases als barris de la Catedral, la Ribera, Sant Pere i Santa Cugat del Rec. "Era una ciutat fosca, però també amb molta llum", assegura Puente. Mentre els obrers convivien amb les fàbriques i hi havia nuclis de barraques en diferents llocs de la ciutat, la burgesia va crear el passeig de Gràcia i va invertir molts diners en edificis emblemàtics com la Pedrera i la Casa Batlló. "Hi havia també molts projectes que buscaven la integració de diferents realitats polítiques i socials amb noves infraestructures viàries, espais verds i de socialització...", afegeix Puente. Entre molts altres projectes que es van fer realitat hi va haver el metro, el 1921, i la creació de la Companyia General d'Autobusos, que va començar explotant quatre línies el 1922.

Aleshores la ciutat tenia grans somnis. Alguns eren grandiloqüents i uns altres es van materialitzar. Volia créixer de manera infinita i ser una ciutat moderna que s’equiparés a les grans metròpolis europees. Culturalment, van ser també anys molt intensos amb el Modernisme i el Noucentisme i amb la creació de grans infraestructures culturals com el Palau de la Música (1908) i una potent xarxa d’ateneus i biblioteques populars que van permetre l’accés a la cultura de molts barcelonins.