Gaudí 1921
Cultura 21/11/2021

Una ciutat que somiava ser infinita

Aquell 1921 es va annexionar Sarrià i es va començar a construir el metro

4 min
Una imatge històrica de Barcelona amb la Monumental en un primer pla
Dossier Gaudí 1921 Desplega
1.
La ciutat que mai dormia
2.
“La Sagrada Família es va construir contra la Barcelona proletària i revolucionària”
3.
Biografia de l’obra de Gaudí
4
1921-2021: Barcelona abans i ara
5
Com seria Barcelona sense Gaudí?
6
Els anys que Barcelona volia ser com París
7
Riure's del mort i de qui el vetlla: una tradició més que centenària
8
La Barcelona del 1921: violència, finances i testaferros
9
L'esclat de la inestabilitat
10
La ciutat que va començar a pelegrinar als camps de futbol
11
Irlanda, un estat nascut enmig de la violència a la fi de la Gran Guerra
12
Una ciutat que somiava ser infinita
13
Un llegat universal
14
La crònica de la por (als 'pijos' no mencionats)
15
Gaudí: una mina d’or incalculable per a Barcelona
16
Ni sant ni geni incomprès: el MNAC escombra els tòpics del llegat de Gaudí
17.
Antoni Gaudí i la Sagrada Família (1905)

La Barcelona del 1921 seria difícilment reconeixible des de la mirada d’algú del segle XXI. En aquell moment, la ciutat tenia somnis grandiloqüents: volia ser una gran metròpolis amb grans avingudes i grans monuments. Eren anys molt agitats i de fortes onades migratòries: entre 1920 i 1940, Barcelona va atreure el 90% de la població que va arribar a Catalunya i, el 1930, tan sols quatre de cada deu residents eren nascuts a la capital catalana. Al llarg de les primeres tres dècades del segle XX, Barcelona va duplicar la població fins a arribar al milió d’habitants. Les condicions de la població més humil eren força insalubres, hi havia nuclis de barraques en diferents punts de la ciutat: al front marítim, al Poblenou, a Sant Andreu, a Montjuïc i al Poble-sec... Els invents domèstics encara no havien arribat a la majoria de cases i el safareig –n'hi havia a tots els barris– era un punt de trobada.

La Primera Guerra Mundial havia beneficiat Catalunya, però no a tothom igual: es va triplicar la producció, però els preus pujaven a un ritme molt més accelerat que els salaris. En aquells anys intensos, una altra ciutat va néixer a l’ombra de la ciutat industrial: el Barri Xino. Era un barri portuari de primer ordre que atreia públics de tota condició social, i per on circulava la cocaïna fàcilment –els cambrers la passaven en capses de llumins–. Hi havia sexe barat i divers, emocions fortes, músiques d’arreu i tota classe d’espectacles. Els bars del Barri Xino tenien clients tan il·lustres com l’actriu Margarida Xirgu, el premi Nobel Jacinto Benavente, l’actor Douglas Fairbanks, la filòsofa Simone Weil o el poeta Jean Genet.

Els vaixells insígnia de l'educació

A Barcelona, però, no tot era frenesí. S’havien executat alguns dels grans somnis de la Mancomunitat constituïda el 1914, com l’Escola Industrial. Hi havia també un immens projecte educatiu: es van construir escoles i es va endegar una renovació pedagògica que tindria una vida molt curta. El mateix 1921 es va construir un dels vaixells insígnia d'aquella renovació, l'Escola del Mar.

El periodista holandès Hulb Luns, del diari Amsterdamer, parlava amb admiració d'aquest centre educatiu: “Com n’estaríem d’orgullosos si poguéssim tenir a Zandvoort o Scheveningen llocs com aquests, darrere les finestres dels quals, obertes al mar, hi poguéssim tenir les més belles decoracions murals que es poden imaginar! Tant de bo poguéssim ensenyar als visitants un refectori tan bell i modernament moblat, model de bon gust, o el despatx del metge de l’escola, o les màquines perfeccionades d’higiene, com es veuen a l’Escola del Mar”.

Madrid decideix annexionar Sarrià

“L’ambició de Barcelona en aquell moment era créixer en l’espai, se somiava amb un Eixample infinit, una ciutat sense límits –explica l’historiador Daniel Venteo–, era un somni desmesurat”. La capital catalana mirava cap enfora, era expansiva i annexionadora; ambicionava grans avingudes i grans monuments. “A partir del 1931, amb la Segona República, es canvia la visió, es vol fer ciutat amb la ciutat, gestionar la ja construïda i millorar-la des de dins”, afegeix Venteo.

Aquell 1921 es va decidir des de Madrid l’annexió de Sarrià a Barcelona. Era una unificació que s’havia intentat sense èxit diverses vegades, però sempre havia tingut l’oposició de Sarrià, fins que la correlació de forces polítiques la va fer possible en un Consell de Ministres l'1 de novembre de fa un segle. El maig del 1920, Barcelona també havia crescut per la banda del Llobregat: s'havia annexionat 908 hectàrees de la zona de Marina de l'Hospitalet per encabir-hi la Zona Franca.

Diners per construir el metro

Un projecte que s’havia intentat molts anys abans i que finalment es va fer realitat va ser la construcció del metro. Se’l considerava el transport del futur i Barcelona el volia perquè el tenien Londres o Nova York, però l’aposta econòmica no va arribar fins al 1921, quan el Banco de Vizcaya es va associar amb el Banco Hispano Colonial, Arnús-Garí, Tramvies de Barcelona i Ferrocarrils de Catalunya per constituir la societat Gran Metropolitano de Barcelona S.A. Les obres van començar el 21 de maig del 1921 i la inauguració va arribar el 30 de desembre del 1924: un tram de 2.714 metres que unia les estacions de Lesseps, Diagonal, Aragó –l’actual Passeig de Gràcia– i Catalunya. El 1922 també es va constituir la Companyia General d'Autobusos, que va començar explotant quatre línies.

No era una ciutat on es pogués passejar tranquil·lament. Van ser els anys del pistolerisme, dels atemptats i dels afusellaments. El 20 de gener del 1921, el governador Martínez Anido va aplicar la llei de fugues, que consistia bàsicament en deixar anar els detinguts i matar-los pel carrer. Aquell mateix dia van morir tres sindicalistes a trets. Anido no va durar gaire més en el càrrec: el 24 d'octubre del 1922 va ser destituït per haver muntat un fals atemptat contra ell mateix amb la intenció d'exercir més repressió. No hi havia terme mitjà en aquella Barcelona del 1921. El sometent es va constituir en una milícia antifeixista, però la violència generava més violència. El 17 de juny es va produir un atemptat contra l'alcalde Martínez Domingo i, aquella mateixa nit, va ser assassinat el secretari general de la CNT. El 1923, el cop d'estat de Primo de Rivera donaria un nou tomb a l'agitada història de la capital catalana.

Dossier Gaudí 1921
Vés a l’ÍNDEX
stats