GAUDÍ/BARCELONA, 1921
Cultura 23/11/2021

La ciutat que mai dormia

6 min
Vista de la terrassa del Cafè Español del Paral·lel
Dossier Gaudí 1921 Desplega
1.
La ciutat que mai dormia
2.
“La Sagrada Família es va construir contra la Barcelona proletària i revolucionària”
3.
Biografia de l’obra de Gaudí
4
1921-2021: Barcelona abans i ara
5
Com seria Barcelona sense Gaudí?
6
Els anys que Barcelona volia ser com París
7
Riure's del mort i de qui el vetlla: una tradició més que centenària
8
La Barcelona del 1921: violència, finances i testaferros
9
L'esclat de la inestabilitat
10
La ciutat que va començar a pelegrinar als camps de futbol
11
Irlanda, un estat nascut enmig de la violència a la fi de la Gran Guerra
12
Una ciutat que somiava ser infinita
13
Un llegat universal
14
La crònica de la por (als 'pijos' no mencionats)
15
Gaudí: una mina d’or incalculable per a Barcelona
16
Ni sant ni geni incomprès: el MNAC escombra els tòpics del llegat de Gaudí
17.
Antoni Gaudí i la Sagrada Família (1905)

BarcelonaTal dia com avui, de fa cent anys, el capellà de la Sagrada Família beneïa l’inici de les obres d’un bloc d’apartaments de la cooperativa El Basament del Pervindre entre els carrers de Còrsega, Lepant, Indústria i Padilla, relativament a prop de la seva parròquia a la cripta. El mes següent seria l’arquebisbe de Barcelona qui beneiria la primera pedra de la nau central del gran temple expiatori que, amb el seu caos de figures i bastides, resumia aquella ciutat de nous rics i proletaris insubmisos, sempre en construcció.

L’any 1921, data escollida aquí per fer una panoràmica de com era el context en el qual va viure i treballar Antoni Gaudí els seus darrers anys, Barcelona viu la ressaca d’un període de prosperitat econòmica, afavorit per la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Gràcies al conflicte, s’ha transformat en una urbs cosmopolita on es fan bons negocis. Però acabada la guerra, amb la represa de la indústria europea, les exportacions han minvat i la inflació i l’atur provoquen greus problemes de violència als carrers. El 1920 ha fet fallida el Banc de Barcelona, que anys enrere havia ajudat a poder fer l’Exposició Universal del 1888, i es perden milers de llocs de treball mentre els preus dels productes bàsics no paren de pujar.

El creixement de la ciutat

Barcelona, però, experimenta, des dels inicis del segle XX, un procés de modernització i expansió. L’agregació dels municipis limítrofs, el 1897, s’ha completat aquest 1921 amb l’absorció de Sarrià, no sense polèmica. I entre les millores que experimenta la població cal destacar la modernització del subministrament d’aigua -molt qüestionat després de l’epidèmia de tifus del 1914- i la xarxa de clavegueram de l’Eixample, que és a punt de completar-se, tot i que encara s’està excavant la claveguera del carrer Mallorca. En aquells anys, la ciutat rep grans fluxos migratoris de València, l’Aragó, Múrcia i Andalusia. El 1921 té més de 700.000 habitants, seguida de Sabadell amb 28.000 i Terrassa amb 22.000.

La capital catalana ha viscut la urbanització del Tibidabo i la reestructuració del port. Aquell any, Gaudí encara resideix a la casa de mostra de la urbanització que Eusebi Güell va voler aixecar a la falda del Carmel. La promoció ha estat un fracàs, per això el 1906 el mateix Gaudí es va comprar la casa que havia construït el seu ajudant Francesc Berenguer i s’hi va instal·lar amb el seu pare i la seva neboda, que el 1921 ja fa uns anys que estan morts. Els hereus de l’empresari, també mort fa dos anys, ja han decidit cedir-la a l’Ajuntament, que el 1922 l’acaba comprant per fer-hi el Park Güell obert al públic.

Antoni Gaudí i Lluís Millet i Pagés davant la Sagrada Família l'any 1920.

En aquell barri s’ha obert l’actual carrer de Dant, que connecta el Carmel amb Horta. I comencen les obres de l’avinguda Pearson. També s’ha inaugurat l’edifici més alt de l’època, la seu del Banco Vitalicio Seguros del passeig de Gràcia, amb disset plantes. I a la plaça Catalunya cantonada amb Rambla de Catalunya, Puig i Cadafalch presenta el bloc d’apartaments que ha dissenyat per a l’empresari i polític Joan Pich i Pon, al baixos del qual ara hi ha una gran botiga de Huawei i abans tantes altres.

La nova via del rics

El gran projecte del moment és la Via Laietana. Les obres es van iniciar tretze anys abans, però estan lluny d’acabar. Aquí hi conviuen finques encara fetes en estil modernista, com el Casal de l’Estalvi o el Casal de la Previsió, que l’arquitecte Enric Sagnier ha signat recentment, amb edificis inspirats ja en l’Escola de Chicago, com la Casa Felip Colldeforns, de Ramon Puig i Gairalt, la Casa Pomés de Claudi Duran i Ventosa o la seu de la Transmediterrània de Juli Maria Fossas, totes tres acabades el 1921. En paral·lel, es comencen a desenvolupar els projectes que, dos anys després, promocionarà la dictadura de Primo de Rivera, com la reforma del centre històric (el futur, i inventat, Barri Gòtic), la urbanització de Montjuïc o la creació de la Zona Franca. A banda de les grans reformes, molta gent continua vivint en barraques. Per acabar amb aquests focus de misèria es dicta la llei municipal sobre cases barates que ofereix crèdits i beneficis fiscals a les cooperatives que facin habitatge obrer. El conflicte seguia obert, però, i les relacions entre obrers i empresaris es tractaven a trets al carrer.

Vista de la ciutat des de la plaça Catalunya fins al port feta el 1916.

I la Mancomunitat va fent

Malgrat les continues tensions amb el govern central, la Mancomunitat segueix amb el seu projecte educatiu. El 1921 inauguren l’escola La Farigola de Vallcarca i l’Escola del Mar de la Barceloneta, que venen a afegir-se a l’Escola del Bosc fundada el 1914. A més, estan en diverses fases de construcció altres grups escolars dissenyats per Josep Goday, com l’escola Àngel Baixeras de la Via Laietana. Aquell mateix any mor el pastisser Agustí Massana, que deixa un fons en el seu testament per a la futura Escola Massana d’arts i oficis. La Mancomunitat també busca estendre la xarxa telefònica. El 1921 s’enfronta a l’Estat per la concessió de l’empresa privada Companyia Peninsular de Telèfons, que ha decidit plegar. Finalment, l’Estat guanya el litigi. Llavors ja hi ha quatre-centes poblacions catalanes connectades. Barcelona compta amb més d’11.000 abonats, n’hi ha 1.000 a Sabadell, i més de 500 a Terrassa, Manresa o Reus.

Pel que fa al subministrament elèctric, la companyia Barcelona Traction Light & Power ha construït els embassaments de Tremp i Camarasa. Gràcies a això, no tan sols les empreses, sinó també els particulars, s’han pogut electrificar. Cada vegada hi ha més llars il·luminades amb bombetes i dotades amb frigorífics o ventiladors. I es comencen a veure les primeres finques amb ascensor.

Barcelona disposa d’una línia aèria regular amb Tolosa de Llenguadoc i Palma, que opera des de l’aeròdrom de La Volateria, antecedent de l’aeroport del Prat. La xarxa de tramvia està completament electrificada, funcionen les primeres línies d’autobusos i circulen 1.000 taxis, amb 64 parades per tota la ciutat. En una ciutat que no disposa de semàfors, hi ha 2.597 automòbils particulars, 649 motocicletes i unes 3.000 bicicletes. I es comencen a construir els primers túnels del futur metro.

Canvis en el consum

La societat està canviant, els homes agafen el costum d’afaitar-se i es generalitzen els hàbits higiènics. Es descobreix la platja com a nova alternativa d’oci, i l’escullera del port convoca, cada cap de setmana, milers de barcelonins que hi van a fer l’aperitiu o a passejar. S’introdueixen nous productes alimentaris com el iogurt que elabora l’empresa Danone, mentre que la casa Nestlé obre sucursal a Barcelona.

Els diners fàcils obtinguts durant el període de la guerra han propiciat l’aparició del nou-ric, client habitual dels cafès i restaurants que han obert per tot arreu. Triomfen el tango i el cuplet, i el 1920 arriba el jazz. Això provoca un increment en la venda de gramòfons i discos.

Vista de la terrassa del Cafè Español del Paral·lel la dècada dels anys vint.
Palau de la Diputació (actual Generalitat) a la plaça Sant Jaume el 1915.

La ciutat tasta els primers còctels, i s’aficiona al whisky i al vermut. El centre s’omple de bars, tavernes flamenques i cabarets, un nou tipus de local que substitueix els antics cafès-teatre. La part baixa del Raval ha viscut un gran creixement econòmic, gràcies a la comunitat estrangera que va arribar fugint de la guerra. I que han fet d’un barri miserable i portuari un dels emporis de la diversió i el vici, on circula alegrement la cocaïna. S’hi pot trobar des de prostitució de cantonada, en carrers com Marquès de Barberà, Sant Pau, Robador o Tàpies, fins als bordells més elegants de la ciutat, com el Xalet del Moro al passatge de la Pau, o el famós Madame Petit a l’Arc del Teatre. Pocs anys més tard, serà rebatejat com a Barri Xino.

La “Rambla dels pobres”

El complement natural d’aquest barri llibertí és el Paral·lel, que Joan Maragall va batejar com la “Rambla dels pobres”. Llavors viu els seus millors anys, amb sales obertes les 24 hores del dia i un públic fidel. L’avinguda dels teatres i els cafès està en plena expansió, hi triomfen còmics populars com Alady, autors compromesos com Amichatis o Juli Vallmitjana, els vodevils de Josep Santpere i Elena Jordi, o les revistes de Manel Sugrañes. L’oferta de lleure la complementen el circ, al Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat, o els quatre parcs d’atraccions que funcionen a la ciutat, com el del Tibidabo, el Saturno Park de la Ciutadella, el Planas Park a Les Planes i el parc del casino de l’Arrabassada. A més, el cinema comença a ser una atracció de masses.

D’aquella ciutat de contrastos, violenta i noctàmbula, elegant i bruta, en queden -a més de la mola sempre creixent d’un temple que ho engoleix tot- restes disperses, la carcassa del que va ser. El fantasma del Paral·lel i la silueta de la Via Laietana, el Park Güell i la Casa Pich i Pon, la línia vermella del metro i la muntanya de Montjuïc, que, llavors, ja es començava a urbanitzar de cara a la futura Exposició Internacional de 1929. L’aroma d’una ciutat que mai dormia, i que estava a punt de començar una de les seves transformacions més importants.

Dossier Gaudí 1921
Vés a l’ÍNDEX
stats