Foto

RADIOGRAFIA ECONÒMICA A L’ESTAT DE LES AUTONOMIES ( 1)

El Madrid imperial, a costa de la perifèria

La inversió a Madrid ha crescut molt per sobre de la població o el pes econòmic

Foto / RAMON CARRETERO / GETTY

Quan es radiografia l’estat de les autonomies des d’un punt de vista econòmic sorgeixen dues conclusions immediates: el creixement espectacular de Madrid -a costa de la perifèria- i la perversió del model de finançament autonòmic, que no ha servit per reduir les disparitats regionals. Aquest article enceta una sèrie de cinc de consecutius, al llarg dels quals revisarem l’evolució de les autonomies des de la Transició a partir d’un estudi de les fundacions Josep Irla i Catalunya Europa.

Quan es diu que Espanya és el país més descentralitzat d’Europa, n’hi ha prou donant un cop d’ull a l’Eurostat (l’oficina estadística europea) per comprovar que no és així. Mentre que a Alemanya el govern federal gestiona els mateixos recursos que els lands (els estats), a Espanya el govern central gestiona un 25% més que les 17 autonomies juntes. No és cert, doncs, que Espanya sigui el país més descentralitzat, per bé que tampoc no és dels més centralitzats. Almenys pel que fa a la distribució dels recursos. ¿I pel que fa a la capacitat per decidir on es destinen aquests mateixos recursos?

Els diners que gestionen les comunitats autònomes tenen gairebé tots una finalitat predeterminada, atès que han de cobrir els serveis públics bàsics (com la sanitat i l’ensenyament), mentre que l’Estat disposa d’un ampli marge de maniobra per gestionar els seus. L’Estat disposa de molta més capacitat inversora i de llibertat per planificar-la i executar-la al seu arbitri; dit d’una altra manera, per construir un model de país o un altre. Precisament, pel que fa al model de país, Espanya no passa l’examen de descentralització, com podem comprovar al gràfic adjunt. Hi veiem quin ha estat l’increment d’infraestructures, població i pes econòmic a les diferents zones d’Espanya entre el 1980 i el 2016.

Per visualitzar-ho millor hem agrupat les 17 comunitats en quatre àrees geogràfiques: la cornisa cantàbrica (amb Cantàbria, Astúries i Galícia); els Pirineus (incloent-hi Euskadi, Navarra, la Rioja, l’Aragó i Catalunya); el Mediterrani i les illes (amb les Balears, el País Valencià, Múrcia, Andalusia i les Canàries), i la corona central (amb les dues Castelles i Extremadura).

No hi ha grans diferències entre l’evolució d’aquestes quatre zones. Però hi ha una cinquena zona, la Comunitat de Madrid, on els resultats són radicalment diferents.

L’acumulació d’inversió pública a la Comunitat de Madrid és tan colossal que sembla que l’Estat, un cop alliberat d’haver de proveir serveis als ciutadans -ja que ara són les comunitats les que s’encarreguen d’això- i alliberat també de tenir cura del territori -igualment en mans de les comunitats-, va decidir aprofitar l’estat de les autonomies per perseguir un somni imperial que, paradoxalment, ha resultat molt més centralitzat que no ho havia estat mai abans. Madrid és ara el quilòmetre zero de totes les infraestructures i la seu de totes les grans empreses públiques i de la majoria de les privades. En concret, avui Madrid és seu de 200 de les 250 empreses més grans, quan el 1980 només 50 tenien la seu a Madrid, i les altres 200, a la resta del territori, principalment a Catalunya.

I això no ha afectat només ni tampoc especialment Catalunya, que ha resistit prou bé l’embat i durant tot aquest temps ha mantingut el seu pes econòmic al voltant del 19% del PIB estatal. En realitat, com més propera i amiga de Madrid és o ha estat una autonomia, més fortament ha patit l’efecte forat negre de la capital. Només la zona mediterrània ha vist créixer la seva població, en aquest cas atreta directament per un sol més fort que el de l’Estat: el de l’astre solar en si mateix i el de l’activitat econòmica que permet una època de turisme mundial creixent. Tot i així, el pes econòmic d’aquesta zona mediterrània ha augmentat molt menys que la seva població, perquè les activitats turístiques atretes tenen menys valor afegit. I tampoc la inversió pública ha augmentant tant com la seva població. A Madrid, en canvi, l’augment d’infraestructures ha triplicat el de la població.

En un estat modern que pretengui la prosperitat i igualtat de la seva ciutadania, l’existència d’un pressupost centralitzat es justifica per la necessitat de realitzar despeses i inversions que beneficiïn el conjunt i que les parts potser no farien. Alemanya, els EUA i fins i tot la UE en són bons exemples. No ho és, en canvi, Espanya, molt més semblant als imperis d’antany, edificats al voltant d’una metròpoli que creixia més com més territori abastava. Un model anacrònic que per si sol explica la dramàtica situació espanyola actual, amb un deute públic i exterior dels més grans del món, un sistema de pensions amenaçat de fallida, uns índexs d’atur i de pobresa pels núvols, una enorme desigualtat, una crisi territorial profunda i una qualitat institucional que fa que Espanya lideri per sota la majoria de rànquings internacionals.

I demà, "La fal·làcia de la redistribució rics-pobres"

Més continguts de