Rio Tinto i Huelva, el primer dels desastres

MadridQuin cost té destruir un santuari aborigen de més de 46.000 milions d’anys? Per a les persones afectades, “incalculable”. Per als responsables -la companyia Rio Tinto, la tercera empresa minera més important del món-, un grapat de dimissions. El seu director executiu, el francès Jean-Sébastien Jacques, el responsable de la gestió de les mines de ferro, Chris Salisbury, i la cap de comunicació, Simone Niven, es van veure obligats a fer un pas al costat aquest mes de setembre fruit d’una investigació interna de l’empresa que demostrava que Rio Tinto no havia actuat adequadament per evitar la destrucció d’un antic espai aborigen al nord-est d’Austràlia.

“És un error i estem decidits a garantir que un fet així no es repeteixi”, afirmava el president del gegant miner, Simon Thompson. Rio Tinto, però, no és el primer cop que es veu enmig d’un conflicte d’aquestes característiques i, de fet, si es rebusca en el seu origen, a poc més de 200 quilòmetres de Catalunya hi ha viu el record d’una de les seves primeres petjades.

El pas per Espanya

Tot i que avui dia l’empresa Rio Tinto no té activitat a Espanya, la seva història està molt lligada a Andalusia. L’any 1873 uns adjudicataris anglesos van comprar les mines de coure de Riotinto, a Huelva, i van aixecar el consorci britànic Rio Tinto Company Limited (RTCL) -fundadora de l’actual Rio Tinto Group-. “Era sòl públic i normalment quan hi ha una concessió minera només se cedeixen els drets d’explotació del terreny. En aquest cas, però, l’empresa va comprar el sòl, el subsol i l’espai aeri per 93 milions de pessetes”, explica Miguel Ángel Collado, historiador de la Universitat de Huelva. Per al poble miner, l’aterratge de l’empresa va suposar un canvi radical. Primer, per l’ús de mètodes d’extracció “molt intensius”.

Tant, que van causar la desforestació de la zona, l’eliminació del bosc mediterrani i l’arribada del fum del sofre a l’aire, que va originar pluja àcida, ja que la companyia col·locava grans quantitats de pedres pirites sobre una base calenta i les cremava, cosa que desprenia un fum letal per a la vegetació, explica Collado, que afegeix que a finals dels anys 80 del segle XIX la població ja protestava contra els fums. Aquesta, però, era la manera més econòmica de separar el metall que l’empresa venia de la resta de pedres, que no es podien comercialitzar, explica l’historiador.

D’altra banda, la transformació també va ser social. Les cases petites es van convertir en colònies amb població de tot l’Estat i també de Portugal -l’any 1930 hi treballaven uns 9.000 miners- i van arribar nous costums com el futbol -els empresaris anglesos instal·lats al poble van crear el 1878 el Club Anglès, el primer de l’Estat.

Formalment, la companyia va deixar d’operar a Huelva l’any 1954, tot i que es va fusionar amb capital espanyol, explica Collado, i, per tant, no hi ha una data concreta de quan l’empresa va deixar de tenir un paper rellevant a Huelva. Rio Tinto Group ha apuntat a l’ARA que des dels volts dels anys setanta ja no té cap connexió amb Huelva. Aquest diari també ha preguntat a l’empresa sobre la seva trajectòria a la regió, però no ha obtingut resposta.

“Això és pràcticament un desert”, assenyala Collado. El seu llegat per terres andaluses va ser l’avantsala d’alguns conflictes mediambientals que anys més tard han afectat la conca minera de Riotinto.

De Huelva a Indonèsia

Rio Tinto Company Limited es va fusionar amb altres empreses, amb les quals va crear el gegant australià Rio Tinto Group i va diversificar les seves activitats. Avui és la companyia extractora de carbó més gran del món, amb presència a 36 països, entre els quals el Canadà, Madagascar, Sud-àfrica o Indonèsia.

L’empresa té 60 projectes miners en actiu i alguns han estat immersos en conflictes mediambientals. A Papua Nova Guinea es van veure obligats a tancar una mina l’any 1989 per l’ús de productes químics que van contaminar l’aire i van causar malalties a la població. També aquí l’empresa es va veure pressionada l’any 2018 per sortir de l’accionariat de la segona mina de coure més gran del món, la de Grasberg, per la contaminació d’un riu i la desaparició de gran part dels peixos. Els conflictes, però, també han sigut laborals. El 1990 l’empresa va eliminar els sindicats i la negociació col·lectiva de les mines d’Austràlia.

Amb tot, Rio Tinto és una de les 100 empreses que més gasos d’efecte hivernacle genera i la mateixa empresa va reconèixer el 2016 haver produït 32 milions de tones de diòxid de carboni. Des del 2018, part de l’accionariat pressiona el gegant miner perquè s’adapti a les regles que marca l’Acord de París.