Catalunya, un país bloquejat
Corresponsal econòmicUn fantasma recorre Catalunya: el fantasma de la nimietat. Els catalans observen amb absoluta passivitat com els seus líders polítics es barallen per qüestions que en aquests moments ja ningú acaba d’entendre mentre la desconnexió amb la realitat econòmica és cada cop més gran. La desorientació bloqueja el país mentre el planeta avança a gran velocitat. Per dir-ho en paraules d’una persona molt ben connectada amb la Generalitat: “Mentre el món canvia, estem jugant una partida de ping-pong regional”. I això sense comptar que vivim la pitjor pandèmia de l’últim segle, amb sectors sencers en caiguda lliure.
No és culpa de cap enemic extern que passi el temps i Catalunya es paralitzi cada cop que se li planteja una situació econòmica complexa. I el lideratge polític no apareix per enlloc. ¿Fem l’ampliació de l’aeroport del Prat? Què fem per deixar d’estar a la cua d’Espanya en energies renovables? A cada qüestió, un bloqueig. És molt llarga la llista de temes que queden aturats no se sap ben bé per què. Són problemes concrets i importants. ¿Com fem créixer la indústria, ara que ja tenim clar que és un sector que ens aporta valor afegit i bons salaris? Per què no hem aconseguit que la formació professional vagi bé d’una vegada? ¿I algú sap per què no funcionen les polítiques per formar els aturats i ajudar-los a trobar feina, una històrica assignatura pendent per a un país que té un atur estructural altíssim? ¿I els problemes de l’accés a l’habitatge? La resposta sempre és el silenci o, pitjor, excuses impossibles d’entendre.
Hi ha una tendència de fons que ve de lluny: la recentralització és un fet, Madrid s’ha convertit en un imant i això no ha passat de forma natural. L’Espanya buida, principal víctima d’aquesta política deliberada, n’és el millor reflex. Madrid segueix una estratègia, ben definida i consistent en el temps. I amb un estat a favor, sí. I amb l’efecte capitalitat, també. Però la consistència és un valor. Fa lustres que segueixen la mateixa línia. Quina és l’estratègia econòmica i empresarial de Catalunya o de la capital, Barcelona? Els convido a resumir-la. Si poden.
Mentrestant, els grans bancs són cada cop més lluny de Catalunya. No té res a veure amb el trasllat de la seu social: ara el risc de perdre grans empreses és real. Com revelava aquest diari la setmana passada, la nova CaixaBank tindrà més treballadors als serveis centrals de Madrid que als de Catalunya. El president i el conseller delegat directament resideixen a la capital espanyola. A la Generalitat expliquen que, quan mostren aquesta preocupació a l’entitat, sempre reben bones paraules. Copets a l’esquena. Però els fets van passant. El Sabadell no va acabar fusionat amb el BBVA de miracle (i ningú ens assegura que no pugui acabar-se fusionant amb qualsevol altra entitat). ¿Ens és igual perdre els dos principals bancs? Què en pensa la Generalitat? ¿I de la pèrdua d’Abertis, o de la possibilitat que Naturgy, una empresa amb més de 175 anys d’història, segueixi els mateixos passos? Mentrestant, les feines d’alta qualificació i alta remuneració cada cop són menys a Barcelona i més a Madrid. Aquests són els fets.
El paper de les institucions
La qualitat institucional importa. ¿És normal que no tinguem president de la Generalitat des del setembre, i que no tinguem pressa perquè n’hi hagi? ¿Tan poc important és el president? També ens és igual que la Generalitat no aprovi els seus pressupostos. Ja no diguem que s’aprovin quan toca (el 2010 va ser l’últim any que el Parlament català va aprovar els comptes abans de començar l’any). Ni tan sols tenir pressupostos vigents: dels nou últims exercicis, la Generalitat no haurà tingut pressupostos en cinc: 2013, 2016, 2018, 2019 i 2021. Sempre hi ha explicacions, des de l’agitació política fins a la repressió, però aquestes dades mostren una tendència que ve de lluny.
Evidentment, no tota la culpa és dels polítics, que acostumen a ser un reflex de la societat. També podríem mirar al sector privat, a aquells que han preferit vendre negocis històrics per viure de rendes. Per això és tan preciós tenir (i conservar!) companyies com Grifols, Cobega, Celsa, Puig, Bonpreu i moltes altres. Nascudes del no res i que amb els anys s’han convertit en colossos. Però no n’hi ha prou. Cal més. Si volem jugar a primera divisió, esclar. Si el que preferim és convertir-nos en el balneari d’Europa, ho tenim a tocar.
