Si l’entorn és atractiu, l’empleat treballa millor

Mira per la finestra d’on treballes. T’agrada la vista? ¿Veus arbres i gespa o filferros i contenidors de la brossa? ¿T’agrada sortir de l’edifici a l’hora de dinar o preferiries encadenar-te a la taula de treball? Si revisem la literatura acadèmica veurem que els entorns de treball tancats -i concretament factors com ara la llum, el soroll i la temperatura- tenen un impacte en la productivitat dels empleats. El model de negoci de WeWorkes basa en la idea que unes oficines atractives, amb zones comunes i activitats d’esbarjo, atrauran petits negocis i treballadors autònoms. Si un interior d’oficina ajuda, és comprensible que un entorn exterior agradable també apugi els ànims.

Les universitats més antigues creien molt en construir claustres tranquils on els acadèmics trobessin la llibertat per pensar. Les grans empreses tecnològiques de Califòrnia normalment busquen un efecte similar i, a més, disposen dels diners (i l’espai) per aconseguir-ho. El campus corporatiu és una idea que els indis han adoptat, per exemple Infosys a Bangalore o Tata Consultancy Services a Madràs. Però solen ser les grans multinacionals les que construeixen aquests projectes, empreses que donen feina a molts treballadors en una única seu, lluny del centre i amb amplis espais per aparcar.

Normalment els que tenen la feina a la gran ciutat s’han de conformar amb treballar atrapats en espais molt atapeïts, envoltats de carrers amb molt trànsit. Però hi ha excepcions. Chiswick Park, a l’oest de Londres, és el tipus de zona que als residents els agrada freqüentar els dies de festa. Té una cascada i un llac on es passegen els ànecs, i hi ha zones de gespa a l’ombra d’uns quants arbres on es poden fer pícnics els dies assolellats d’estiu. Aquells a qui els agradi l’esport poden accedir a una zona d’esbarjo on poden jugar a bàsquet o a futbol sala.

Tanmateix, durant la setmana, 9.000 persones treballen en els 12 edificis d’oficines que hi ha al parc. Hi tenen la seu 73 empreses, entre elles grans corporacions de mitjans, com ara Paramount i CBS, multinacionals japoneses com Sony i Mitsubishi, i Danone, la multinacional francesa de l’alimentació.

La zona havia sigut un garatge d’autobusos de la London Transport, i això explica l’abundant espai. El primer a construir-hi, ara fa 20 anys, va ser Stuart Lipton -el mateix que va construir Broadgate, un complex d’oficines del districte financer de Londres-. Amb tot, part de les infraestructures encara s’estan construint. Al gener es va instal·lar un pont per a vianants sobre una estació de tren per garantir l’accés a l’estació de metro de Chiswick Park.

De treballadors a invitats

Matt Coulson és el director executiu de l’empresa que gestiona l’espai Enjoy-Work, que en part és propietat de Blackstone, un grup de capital privat. Coulson, que anteriorment havia treballat a Center Parcs, un campament de vacances, parla d’“invitats” més que de treballadors o llogaters, i explica que el seu principal objectiu són els serveis. A la tardor hi ha focs artificials, i quan fa bon temps la zona s’omple de fires gastronòmiques, concerts i altres esdeveniments. A vegades s’instal·la una tirolina que baixa des d’algun dels edificis més alts per delectar treballadors que busquen noves emocions.

Qualsevol que hagi visitat la seu central d’una empresa tecnològica hi reconeixerà altres peculiaritats, com ara guitarres a l’entrada o bicicletes de lloguer. A l’empresa de llibres en línia Bartleby li van oferir unes oficines totalment renovades, amb cadires còmodes i taula de billar, que semblaven ben bé la sala d’estar d’un hotel de gamma alta.

Una visió cínica d’aquesta mena d’instal·lacions és que intenten mantenir els empleats a l’oficina el màxim temps possible. Si pots menjar, anar al gimnàs i fins i tot disposar de serveis de tintoreria a la feina, quina necessitat hi ha d’anar a casa?

La revolució industrial va provocar que els treballadors anessin com ovelles a les fàbriques, amb regles rígides i tasques repetitives. Més endavant, els treballadors es van traslladar a oficines sufocants on s’asseien en fileres de pupitres alineats i esperaven amb impaciència que els rellotges marquessin les 5 de la tarda. Però els futuristes ens recorden constantment que les tasques rutinàries estaran automatitzades i que els humans se centraran en tasques de tipus més creatiu. La qual cosa apunta a la necessitat de tenir àrees de treball diferents, que fomentin el pensament independent.

El perill, com passa amb molts aspectes de l’economia del futur, és que hi hagi una nova divisió de classes. Uns, els que cobrin més, disposaran de luxoses oficines amb instal·lacions de primera categoria arrecerades en parcs atractius reservats als pocs privilegiats que programen per a grans grups tecnològics o dirigeixen rendibles multinacionals; la resta faran feines avorrides en centres de treball i blocs d’oficines deixats. Vist des d’un angle positiu, el treballador humil almenys tindrà un motiu per voler tornar a casa.