Per què la gran empresa espanyola no té por de Donald Trump?

MadridFa poc més d'un any, durant el Fòrum Mundial de Davos, Ana Botín, presidenta del Banco Santander, elogiava el posicionament de Donald Trump: "Valorem molt el seu enfocament en la desregulació i la reducció de la burocràcia". El president dels Estats Units li contestava assegurant que coneixia l'entitat financera, i fins i tot la felicitava: "Ha fet una feina excel·lent".

Ara, el Santander acaba de prémer l'accelerador per fer-se fort al país i escalar posicions dins el sector bancari. Les incerteses –i les tensions– que ha generat l'administració nord-americana en molts governs, inclòs l'espanyol, no sembla que planin sobre el banc de Botín. Però tampoc sobre altres grans firmes espanyoles de sectors concrets –infraestructures i energia, principalment–, que, més que tenir por de Trump, han trobat en ell un aliat, malgrat reescriure, a través del replegament, el pacte econòmic –i també geopolític– que havia teixit el país fins ara.

"Estem acostumats a treballar amb diferents administracions", defensa el portaveu d'una gran constructora espanyola allunyant la idea que amb Trump al capdavant de la Casa Blanca tot s'hagi capgirat, com a mínim en aquest sector concret. De fet, la construcció i les infraestructures són dues de les activitats que més oportunitats de creixement tenen al país nord-americà. Firmes com Ferrovial –els Estats Units són el seu principal mercat–, ACS o OHLA es freguen les mans davant la concentració de la població a les ciutats estatunidenques, que tot i despertar el fantasma del desequilibri territorial està impulsant el país a reforçar carreteres, vies de tren i aeroports per abordar qüestions com la congestió. "Els Estats Units seguiran sent el focus de la nostra estratègia de creixement", defensen des de Ferrovial, companyia que presideix Rafael del Pino, que està analitzant oportunitats a Atlanta i Nashville, així com en alguns aeroports.

Una de les claus d'aquesta confiança cap a les adjudicacions públiques és que depenen dels estats federals i no de la Casa Blanca. Per això, per exemple, des de la patronal espanyola CEOE es dediquen esforços a organitzar trobades al més alt nivell quan un governador nord-americà visita Espanya, com va ser el cas de la governadora de Kansas, l'octubre del 2025. A més, les constructores treuen pit d'un marc regulador "segur i estable" que garanteix la continuïtat dels projectes. També les ajuda que algunes fa temps van decidir operar a través de filials creades allà i no des de l'empresa matriu espanyola. És, precisament, el cas de Ferrovial, ACS o OHLA. Això els permet esquivar els vaivens de la política aranzelària i beneficiar-se del proteccionisme de Trump.

"Necessitat mútua"

"Quan té a veure amb inversions, la cosa no va de demòcrates o republicans", diuen fonts empresarials. El cert és que el termòmetre d'aquestes inversions és una mostra de com la relació comercial entre els Estats Units i les empreses espanyoles no és flor d'un dia, i tampoc desapareixerà d'avui per a demà. "Es parla molt dels aranzels, però el volum d'exportacions [espanyoles] als EUA és d'un 4% [...] En canvi, són el primer destí de la inversió espanyola", reflexiona Marta Blanco, presidenta de CEOE Internacional. A tall d'exemple, l'estoc d'inversions d'Espanya als EUA va ser de més de 91.000 milions d'euros el 2025. També els Estats Units són el principal inversor a l'Estat. "Tots dos països es necessiten", apunten des de la CEOE.

"La inversió genera ocupació, et permet integrar la cadena de subministrament al país, suposa més capacitat industrial... Per això l'empresa espanyola és important", afirma Blanco. Aquestes qüestions no passen per alt en l'America first de Donald Trump. Els centres de dades, la intel·ligència artificial, els medicaments o la producció de semiconductors són només alguns exemples de la indústria estratègica que la Casa Blanca vol retenir al país, i les companyies ho saben.

Per tot plegat, algunes energètiques espanyoles tenen entre cella i cella expandir-se als Estats Units. Fins i tot les que porten per bandera les tecnologies renovables, a les quals Trump fa temps que va declarar la guerra, com han pogut comprovar les mateixes firmes: Iberdrola, per exemple, ha vist trontollar part dels seus plans pel que fa a l'energia eòlica marina al país, mentre que el president d'Acciona, José Manuel Entrecanales, reconeixia davant els analistes que està preocupat per les mesures de l'administració de Trump en aquesta direcció.

Tot i això, s'espera una pluja de milions per millorar la xarxa elèctrica de transport i distribució –com a mínim a Iberdrola–, una infraestructura que en molts estats federals està obsoleta i que ha d'afrontar l'auge d'aquest boomindustrial que tant anhelen els Estats Units. L'elèctrica preveu invertir 16.000 milions d'euros fins al 2028, dels quals 12.000 milions aniran a parar a la xarxa elèctrica.

"Ens hem d'entendre, amb els Estats Units. [...] Els necessitem i ells ens necessiten", defensava el conseller delegat de Repsol, Josu Jon Imaz, la setmana passada en un fòrum organitzat per l'ESE i Deloitte. Fa temps que la petroliera busca expandir-se al país, i no només a través de la producció de petroli. "[Els EUA] Podrien tenir la temptació de centrar-se només en el seu hemisferi, però mai els ha funcionat", reflexionava Imaz. Recentment, el directiu s'ha vist les cares amb Trump en la reunió sobre els seus plans petroliers a Veneçuela, on Repsol té un paper important: "Després d'unes setmanes, els dubtes s'han dissipat", assegurava.

I la banca, quin paper té?

I tot això necessita finançament. Aquí és on treu el nas la banca, concretament el Banco Santander. "Per ser global has de ser als Estats Units", defensava Botín després d'anunciar la compra d'un banc nord-americà. "Pot semblar contradictori, en un moment com l'actual, però no ho és. Si vols que algunes indústries ho produeixin tot al país, necessites finançament. El Santander veu interessant ser a prop de tota aquesta indústria estratègica", reflexiona una font coneixedora del sector financer.

L'entitat que presideix Ana Botín és, ara per ara, l'únic banc espanyol amb una presència rellevant als Estats Units. En el sector l'operació es llegeix com l'única opció si el que es vol és tenir un paper important al país. "O tens escala o marxes", reflexiona un directiu. El BBVA, per exemple, va decidir marxar davant les dificultats de créixer. De fet, el camí planteja riscos; d'entrada, els rivals amb què s'ha de competir, uns gegants financers als quals cap banc europeu ha atrapat. "Seria el primer", reflexiona la mateixa veu d'abans, que indica que, ara que la macroeconòmica nord-americana sembla que va bé, pot "arriscar". "Però, si no agafa prou escala, la rendibilitat pot no ser l'esperada", conclou. L'altre risc és que la banca està molt lligada als governs i, per tant, a Donald Trump.

Amb tot, les constructores, les energètiques i la banca, entre altres, coincideixen que les polítiques nord-americanes són "predictibles" i ho contraposen a la lentitud i l'excés de burocràcia a Europa, que ha examinat molt més amb lupa tot el que té a veure amb els moviments empresarials. La seva pressió sembla haver fet efecte sobre la Comissió, que, tot i les discrepàncies internes, sembla que està disposada a entomar un gir en el camí que fins ara ha seguit d'eixamplar el made in Europa.

Joc diplomàtic

Tanmateix, ningú nega que, quan augmenta la tensió amb Trump, les alarmes es disparen. Un dels últims moments més "durs" l'han propiciat les seves pretensions d'annexionar-se Groenlàndia, amb l'esclat d'un cos a cos amb Europa, que ha amenaçat amb represàlies –la Comissió Europea va posar damunt la taula nous aranzels que de moment estan congelats–. És aquí on s'activen "totes les palanques [diplomàtiques] per evitar un enfrontament", senyalen fonts empresarials.

Trucades entre empreses espanyoles i el govern de l'Estat, amb els ministeris d'Afers Exteriors i Economia al capdavant, però també, a escala europea, entre patronals i autoritats. A la comunitat empresarial no li interessa una escalada del xoc: "Cal activar-ho tot per evitar mals majors". En aquest context, la gran empresa veuria amb bons ulls un viatge del rei Felip VI als Estats Units com a resposta a la invitació de Trump, encara pendent de contestar des del 2020. Fonts empresarials veuen "normal" que la casa reial sempre respongui favorablement a aquestes peticions. En tot cas, el primer pas arribarà aquest dimecres al migdia, quan el rei rebrà al nou ambaixador dels Estats Units a Espanya.

Mentrestant, tot i les tensions, el govern espanyol també incrementa la seva presència institucional al país. El Butlletí Oficial de l'Estat del 3 de febrer recull l'obertura de dues noves oficines econòmiques i comercials als Estats Units: una a Boston i l'altra a Houston, que se sumen a les set oficines que ja hi ha en actiu i que depenen de l'ambaixada espanyola. La missió: fer de pont entre l'empresa i el mercat nord-americà. I aquí sí, en termes d'inversions però també d'exportacions.