Luis Garicano : “La legislació laboral és la pitjor possible, però convé a partits, sindicats i patronal”

BarcelonaLuis Garicano (Valladolid 1967) és un dels economistes més llegits des de l’inici de la crisi gràcies a les desenes d’articles que ha escrit i a llibres com El dilema de España (Península), acabat de publicar. Liberal, s’ha mostrat profundament decebut amb Mariano Rajoy. És atrevit i proposa canviar-ho tot. Vaja, “tot menys la monarquia i el perímetre d’Espanya”.

Vostè diu que Espanya ha d’escollir si vol ser Veneçuela o Dinamarca. Què creu que escollirà?

La feina dels que escrivim i pensem, dels acadèmics, és plantejar la disjuntiva i tractar d’educar la gent. Però si la societat no exigeix que les coses canviïn, no canviaran. Hi ha un cabreig de baixa intensitat que de sobte explota com va passar a Gamonal [Burgos], però no es converteix en una cosa activa, organitzada. La gent no demana els canvis, aquesta és la impressió.

A Catalunya sí que ha cristal·litzat aquest descontentament. Per això ha crescut l’independentisme.

Cert. L’independentisme apunta en la direcció correcta, però s’equivoca en el tret. No hi ha cap raó per pensar que una Catalunya independent tindria més ganes de fer els canvis necessaris que si segueix a Espanya.

Potser algú pot creure que, si hi ha un trencament que obligui a repensar el país de dalt a baix, hi ha més probabilitats que es facin aquests canvis. Què hi ha a Espanya que pugui propiciar els canvis?

És una reflexió aguda. Potser té raó, però espero que no sigui així. Jo crec que un accident històric com aquest no seria l’únic, perquè després en vindrien d’altres. I els canvis tan radicals saps com comencen però no com acaben. Prefereixo anar pas a pas des del diàleg i el consens. Catalunya demana coses, com el pacte fiscal, el respecte a la identitat i a la llengua, que es poden donar.

Què creu que ha canviat a Espanya amb la crisi?

Per mi el canvi no ha sigut tant amb la crisi com amb l’entrada de l’euro. Espanya va perdre completament el nord, es va tornar boja. El diner fàcil és mortal, et treu les ganes de fer la feina dura d’aplicar reformes i millorar la productivitat.

Seguim en aquest paradigma? ¿Volem tornar a com érem el 2007?

Molts creuen que si el dèficit desaparegués tornaríem als nivells de despesa d’abans. Hi ha membres del govern i alts càrrecs del PP que diuen: “Res, les reformes estructurals són bestieses”. Montoro potser és la persona més identificada amb aquesta idea que diu que, en el fons, tot el que vivim és transitori. Mai ha cregut en les reformes estructurals, potser De Guindos més.

Això explica l’actuació del govern?

Montoro té molt suport al partit [PP], i De Guindos no tant.

Parlant de canvis substancials: vostè defensa el contracte únic i, curiosament, rebutjar-lo deu ser de les poques coses en què patronal, sindicats i govern es posen d’acord ràpidament.

La legislació actual és el pitjor sistema possible. Els empresaris poden disposar de contractes flexibles sempre que el treballador no estigui més de tres anys a l’empresa, per tant no tenen cap incentiu per formar-los. El que està clar és que tant al PP, com al PSOE, els sindicats i la patronal els convé el sistema actual. Als sindicats els convé la dualitat [diferència de condicions entre treballadors fixos i treballadors temporals] perquè protegeix les feines megafixes. Als empresaris els interessa tenir temporals perquè els poden acomiadar. En aquest moment, a les persones fora del sistema com els joves no els protegeix ningú. La gent ha d’entendre que tenim un sistema kafkià.

Vostè també carrega contra les elits. Què li sembla el cas de Rodrigo Rato, que tot i que està imputat per la seva presumpta mala gestió a Bankia ja ha aconseguit tres contractes, per a Telefónica, Santander i Servihabitat?

No sé si es mereix sanció des d’un punt de vista penal, perquè qui va destrossar Bankia van ser els anteriors presidents, Miguel Blesa [Caja Madrid] i José Luis Olivas [Bancaixa]. No recordo la causa d’imputació de Rato, però, sense entrar en el seu cas concret, estic d’acord que les elits es protegeixen. A les elèctriques hi ha molts consellers que són antics alts càrrecs polítics. El que prospera no és el que més crea, com a Apple o Microsoft, sinó el que aconsegueix que li requalifiquin un terreny.

Vostè creu que les coses canviaran?

Jo crec que la societat cada cop reconeix més aquestes coses, i que el nivell de vida d’Espanya el 2007 no era real. Hem de posar els fonaments d’una societat en què el mèrit sigui el que compti, la competència existeixi i sigui transparent i la gent s’eduqui.

I si això no es fa?

Pot semblar extrem, però veig plausible que l’escenari sigui Veneçuela o l’Argentina. L’única que ens salva d’aquest escenari és Europa, que impedirà que es menteixi amb les estadístiques oficials, per exemple.