Està patint abans Catalunya l'impacte de la guerra comercial?

BarcelonaL'economia catalana va tancar el segon trimestre de l'any amb una taxa de creixement inferior a la mitjana espanyola, una situació que no es produïa des de l'estiu del 2023. La diferència entre les taxes de creixement de Catalunya i Espanya ha sigut mínima, però les dades assenyalen les diferències en el model productiu i, sobretot, en el model exportador.

Segons les últimes dades de l'Idescat, l'agència estadística de la Generalitat, i de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia) de Catalunya va augmentar el segon trimestre un 2,7% en comparació al mateix període de l'any passat, una dècima menys que la taxa de creixement registrada pel PIB del conjunt de l'Estat. És a dir, una diferència molt petita –gairebé anecdòtica– a favor de l'economia espanyola després de mesos en què el creixement català havia superat la mitjana espanyola per tres o quatre dècimes amb normalitat.

Malgrat això, cal tenir en compte que l'evolució del PIB català i l'espanyol acostumen a anar de bracet, per dues raons. La primera, és que Catalunya no és un estat independent, sinó que comparteix govern, política fiscal, política monetària i lleis amb la resta de comunitats autònomes, a més d'estar plenament integrada en el mercat espanyol des de fa segles. La segona és purament matemàtica i té una relació directa amb la primera. Justament pel fet que Catalunya forma part d'Espanya, l'evolució del PIB català afecta la de l'espanyol, perquè Catalunya és una part d'Espanya. Més concretament, el PIB català representa gairebé una cinquena part del de l'Estat.

De fet, si s'observa el gràfic adjunt, es veu com des del 2019, l'evolució de les dues economies ha sigut gairebé idèntica. La caiguda durant el 2020, l'any més dur de la pandèmia, va ser una mica més acusada a Catalunya, que a més ja havia frenat el creixement el 2019: el PIB català va rebre la covid després de dos trimestres seguits de caigudes; és a dir, en recessió tècnica, cosa que no va passar al conjunt d'Espanya.

Ara bé, una vegada passat el cop més fort de la covid, l'economia catalana va anar recuperant empenta i va atrapar l'espanyola en ritme de creixement. A finals del segon trimestre d'aquest any, el PIB espanyol havia crescut un 10% en comparació amb el primer trimestre del 2019, mentre que el català ho havia fet un 9,8%. Xifres molt semblants.

Dependència exterior

Durant els últims anys, ja amb la pandèmia superada, Catalunya ha aprofitat els vents de cua que venien de l'estranger. Tot i representar una mica més del 19% del PIB espanyol i un 16% de la població de l'Estat, Catalunya té una economia notablement més oberta que el conjunt d'Espanya, com ho demostra el fet que les exportacions catalanes de béns són un 26% aproximadament del total de l'Estat. Això es deu també al fet que la indústria és més important a Catalunya que a la resta de l'Estat.

El 2022, amb la invasió russa d'Ucraïna, bona part d'Europa va patir el xoc provocat per la dependència energètica de Moscou. Espanya se'n va sortir prou bé gràcies a les connexions de gas amb Algèria, cosa que va limitar l'impacte que va tenir la guerra sobre l'economia tant catalana com espanyola. A més, també en relació amb el sector exterior, el 2019 l'11,6% de l'activitat econòmica a Catalunya provenia directament o indirectament del turisme –dues dècimes menys que la mitjana espanyola, segons un estudi de la Universitat de Barcelona–, cosa que explica el creixement dels últims anys i posa dubtes al futur de les dues economies.

Ara, però, sembla que l'alentiment és un fet consumat i que Catalunya i Espanya estan destinades a créixer menys. De moment, sembla que és la primera qui patirà una mica més aviat les conseqüències de la conjuntura econòmica actual, marcada per la continuació de la guerra a Ucraïna (a més del conflicte a Gaza i la inestabilitat al Pròxim Orient, amb la volatilitat que això comporta als mercats energètics) i, per damunt de tot, la guerra comercial iniciada pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra la majoria dels països del món, també els seus aliats europeus.

En aquest aspecte, les dades del PIB català publicades aquest dilluns passat per l'Idescat ja assenyalen una davallada de les exportacions de béns. Aquesta caiguda es deu directament a l'impacte de les vendes d'empreses catalanes als EUA, però aquest fet no és ni de bon tros la principal raó, ja que el mercat nord-americà no representa ni un 5% del total de les exportacions catalanes. "Sectors com l'automoció, la química o els béns industrials" envien una proporció important de les seves produccions als EUA, però els socis comercials es troben sobretot dintre de la Unió Europea, assenyala Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d'estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Per això, l'efecte més destacat dels aranzels de Trump és per com impacten països com Alemanya, França o Itàlia, que exporten molt més als Estats Units proporcionalment i dels quals moltes empreses catalanes són proveïdors. "A Catalunya patim més el Trump" que a la resta de l'Estat, explica Albert Carreras, director de l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) de la Universitat Pompeu Fabra. Catalunya és una economia més oberta que no pas el conjunt d'Espanya i ho som tant amb els EUA directament (el pes de les exportacions a aquest país és més gran a Catalunya que al global de l'Estat) com, sobretot, amb els estats de la UE que més depenen del mercat nord-americà.

Frenada general

L'economia catalana i espanyola han mantingut un model de creixement amb pocs canvis des de fa dècades, tot i que alguns indicadors apunten que ara podria estar evolucionant. Fins ara, l'activitat econòmica s'ha concentrat en sectors intensius en mà d'obra, salaris més aviat baixos i productivitats inferiors a les economies del nord i centre d'Europa, tot i que hi ha sectors industrials en què sí que hi ha una productivitat més elevada. Carreras posa com a exemples el "mix de producció agroindustrial", format per una indústria agroalimentària –especialment el sector carni– potent i indústria de béns industrials com ara maquinària, components d'automoció i els sectors químic i farmacèutic.

En el cas dels serveis, és una situació similar: el turisme i sectors com el comerç i l'hostaleria continuen estirant el carro. "El model turístic no ha canviat, seguim fent el mateix", assegura Carreras.

És a dir, l'economia postcovid ha crescut a Espanya i a Catalunya per mitjà de la creació de llocs de treball poc qualificats en sectors de baix valor afegit –això explica que el gruix de les feines les ocupin nouvinguts, ja que, de mitjana, els ciutadans nascuts a Catalunya tenen nivells de formació massa alts per a aquests tipus d'activitats–. Actualment, però, el cicle de recuperació de l'economia arran de la covid està tocant sostre i està virant cap a una situació d'incertesa provocada per les turbulències internacionals, amb menys turisme i menys creixement econòmic entre els socis europeus.

En aquest context, les "vulnerabilitats" de l'economia catalana quedaran més exposades, indica Carreras. Entre aquestes hi ha la forta dependència del sector exterior en l'àmbit industrial i turístic, la baixa productivitat i les fortes externalitats que provoca el model, que deriven en massificació turística, alça del preu de l'habitatge o contaminació del territori (en el cas de la indústria càrnia i altres).