Per què hi ha nervis al sector financer dels EUA?

BarcelonaFa uns mesos, el sector financer global va començar a mostrar signes d'inquietud, sobretot als Estats Units, per la caiguda de First Brands, Tricolor Holdings i els casos de frau creditici dels bancs regionals Zions Bancorporation i Western Alliance. El pànic creditici es va començar a instaurar als mercats, també al Vell Continent, amb caigudes a borsa contagiades per Wall Street. Fa tot just uns dies, la fallida de l'intermediari hipotecari britànic MFS (Markets Financial Solutions) esquitxava també diverses entitats creditores, entre les quals Barclays i el Banc Santander, amb una exposició creditícia milionària.

El cas de First Brands, a l'octubre, ja va començar a posar en alerta el sector: fundada el 2013, aquesta empresa va créixer a través d'adquisicions fins a convertir-se en un negoci global de recanvis d'automoció generador d'efectiu, però el deute va ser clau per a aquest creixement. A finals del 2024, l'empresa va registrar 1.100 milions de dòlars de beneficis abans d'impostos, però tenia 6.100 milions de dòlars de deute al balanç.

El deute de First Brands incloïa uns 4.000 milions de dòlars en préstecs bancaris, és a dir, acords de crèdit concertats per bancs d'inversió i distribuïts a grans grups d'inversors institucionals, inclosos altres bancs, gestors d'actius i gestors d'obligacions de préstec col·lateral. El que era estrany i que va ser un dels motius de fallida de First Brands van ser les capes de deute fora de balanç procedents de maniobres de finançament del capital circulant; és a dir, vendre les factures dels clients als inversors amb descompte per obtenir liquiditat immediata, fer que els prestadors paguessin directament als proveïdors per conservar liquiditat i demanar finançament amb les mercaderies no venudes com a garantia per obtenir encara més liquiditat. Els prestadors es van negar a reestructurar el deute de First Brands al setembre, cosa que va portar l'empresa a declarar-se en fallida el 5 d'octubre. Aquest és només un exemple, però fins i tot al Banc Santander, juntament amb altres grans bancs americans i xinesos, se li va requerir aportar informació sobre First Brands per la investigació sobre la fallida.

Paral·lelament, un informe de Fitch Ratings revelava a l'octubre que els bancs tradicionals dels Estats Units han prestat 1,2 bilions de dòlars a entitats de crèdit privat –shadow banking o banca a l'ombra–, cosa que podria amagar pèrdues milionàries i provocar un nou risc sistèmic. L'informe detallava que els préstecs de bancs nord-americans a institucions financeres no regulades, com fons d'inversió privats, vehicles de titulització o plataformes de crèdit alternatiu, s'han quadruplicat en l'última dècada i han passat del 3% al 10% del total dels crèdits concedits.

El 'shadow banking'

Els fons de crèdit privat s'assemblen als fons d'inversió, però no són exactament iguals. Per començar, perquè els fons inverteixen sobretot en actius, alguns de manera més diversificada i altres especialitzats en sectors concrets. Així, els fons reben diners d'uns inversors i els fan treballar mitjançant la compra d'accions, deute públic, bons corporatius, propietats immobiliàries o altres actius que produeixen un rendiment (per exemple, les accions d'una empresa comporten uns dividends) i que guanyen valor als mercats, per la qual cosa es poden vendre més cares en un futur.

Per contra, les entitats de crèdit privat es dediquen, essencialment, a donar préstecs a altres empreses, una feina que tradicionalment s'associa a la banca, per la qual cosa sovint se les engloba dintre de l'anomenada shadow banking, o banca a l'ombra. El que els diferencia dels bancs és que les condicions dels crèdits que donen són millors –amb interessos més baixos– i acostumen a acceptar com a clients empreses amb més risc. En aquest sentit, aprofiten que poden tenir uns marges més petits perquè no han de mantenir una estructura d'oficines i empleats tan gran com els bancs i, alhora, que és un sector que no està regulat. En declaracions a l'ARA, Xavier Queralt, exdirector territorial del BBVA a Catalunya fins al 2015, explica que "no estem parlant de res il·legal, estem parlant d'entitats que tenen llicències per fer unes activitats que estem acostumats a veure que facin els bancs tradicionals", però que no entren en la regulació bancària.

Aquesta manca de regulació és clau, ja que explica part dels nervis al sector financer. Les empreses de crèdit privat no estan sotmeses a l'escrutini dels reguladors, com ara la Reserva Federal, ni han de presentar comptes com les companyies que cotitzen a borsa. Malgrat les pors expressades per alguns inversors i experts, la situació sembla, de moment, continguda. L'índex Vix, que mesura la volatilitat a la borsa nord-americana –anomenat fear index, o índex de la por–, es trobava aquest divendres una mica per sobre dels 29 punts, a un nivell similar al de la primavera del 2022, quan Rússia va envair Ucraïna, i molt per sota dels 59 de l'octubre del 2008, quan es va desencadenar la crisi financera. L'índex està afectat per tota mena d'esdeveniments que provoquen reaccions als mercats de valors, com és el cas aquest últim mes de la guerra a l'Orient Mitjà.

Però per què, si una empresa es dedica a fer una feina dels bancs, no està regulada com a banc? Doncs bàsicament perquè, mentre que la banca presta als seus clients els diners que altres clients han dipositat a l'entitat, en el cas de les empreses de crèdit privat el que presten són únicament els diners dels accionistes. Per tant, si l'empresa fa fallida, qui perd els diners no són clients que no tenen res a veure amb el negoci, sinó els mateixos inversors que van decidir crear l'empresa.

Aquest tipus d'empreses no operen com fons d'inversió normals. "El valor dels fons d'inversió els saps a les 5 de la tarda i en pots sortir cada dia", explica el catedràtic emèrit d'economia financera de la Universitat Pompeu Fabra Xavier Freixas. És a dir, mentre que un inversor pot retirar els diners d'un fons quan vol, en el cas de les entitats de crèdit privat no és així. És per això que alguns, quan han patit retirades massives de diners, han pogut com a mínim limitar-les per evitar quedar-se sense fons i haver de fer fallida. "Són fons de deute a empreses, no tant a particulars, i aquests fons tenen sortides de liquiditat limitades i normalment tenen una lletra petita que diu que si en una finestra de liquiditat demanen més d'un percentatge concret del reintegrament, es pot bloquejar el fons, perquè està tot invertit en préstecs", apunta, per la seva banda, Queralt. "No és com les preferents, està pensat per a professionals i em costa pensar que un banc inverteixi en això; no tindria sentit", diu l'exbanquer. En la mateixa línia ho apunta el catedràtic: "Són inversors privats, no hi ha un risc de contagi", explica Freixas.

¿Connexions amb la banca?

Un dels elements de dubte és justament que, com que són ens privats i sense regular, no queda clar quin nivell d'interconnexió mantenen amb la resta de la indústria financera. En el cas d'Europa, aquest tipus d'empreses no està tan estès justament perquè les normes financeres són més estrictes, però tot i així el gruix d'inversors que posen diners en aquest tipus de negocis són socis corporatius, és a dir, altres empreses. Als EUA una part poden ser fortunes particulars, però la gran banca i les grans multinacionals financeres, com ara BlackRock, han pujat al carro del crèdit privat. "Des de la crisi del 2008, a Europa s'ha endurit molt el control als bancs, que supervisa directament el Banc Central Europeu (BCE) –apunta Queralt–. Noves entitats, com ara Revolut o PayPal, per exemple, s'han hagut de treure la llicència de banc per poder operar a Europa", diu el financer.

En aquest sentit, els últims casos de fons de crèdit privat que han hagut de congelar la retirada de diners dels inversors són entitats vinculades precisament a BlackRock, al banc de Wall Street Morgan Stanley o a la multinacional financera Cliffwater. Un sector que mou 1,2 bilions de dòlars i que està estretament lligat amb alguns dels principals actors de Wall Street és normal que provoqui nervis quan travessa dificultats, tot i que de moment no hagin passat d'incidents puntuals. "Estem en mans de la prudència dels banquers", assenyala Freixas sobre les connexions entre la banca tradicional i el crèdit privat.

Segons Queralt, també hi ha part d'efecte per la guerra a l'Orient Mitjà: "Als EUA, amb tota la incertesa per la guerra, els inversors preveuen que pujaran els tipus i opten per treure uns diners que tenien invertits per invertir-los a un altre lloc", explica el financer. "És un tema molt limitat als EUA, a Europa gairebé no existeix", reitera.

Els nervis es deuen també a dos altres elements que poden estar relacionats amb el crèdit privat. Per una banda, el creixent rum-rum entre els experts que el boom de la intel·ligència artificial –ara mateix l'únic sector que creix als EUA– està agafant magnituds de bombolla (se la compara sovint amb la bombolla tecnològica del 2001), la qual cosa posa en perill qualsevol empresa del sector financer que hi hagi posat diners, sigui amb inversions directes o amb préstecs.

Per l'altra, els problemes cada vegada més estesos de bancs regionals, que posen en dubte la solidesa del conjunt del sistema financer. Jamie Dimon, conseller delegat de JP Morgan Chase –el banc més gran dels EUA–, va apuntar fa poc que hi havia "un excés de crèdit" a l'economia, la qual cosa es pot entendre com que una part d'aquest crèdit començarà a deixar-se en impagat. Dimon mateix ja va alertar, derivat del cas MFS, que darrerament s'estaven veient "paneroles" a l'economia financera, i "quan en veus una és que n'hi ha moltes més".