Natàlia Mas: "El 'sorpasso' de Madrid és amb els territoris del seu voltant, no amb Catalunya"

BarcelonaNatàlia Mas és la primera consellera d’Economia de la història de la Generalitat, però res en el seu despatx deixa entreveure la més mínima concessió a la vanitat. Ni reconeixements acadèmics, ni fotografies amb autoritats, ni records, ni cap imatge familiar. Només la maqueta d’un robot, vestigi del seu passat vetllant pel món industrial, i un poema visual emmarcat d’una llauna de sardines trenquen l’austeritat ornamental del despatx que fa uns mesos era de Jaume Giró. Mas, que forma part del reduït grup de catalans que parla del Banc Central Europeu en primera persona i pronunciant e ce be, en anglès, atèn l’ARA i ho fa seguint un manament que s’ha imposat: "Soc prudent en les paraules".

Acaba d’aprovar pressupostos expansius. Contenta?

— Contenta, perquè ha estat un procés de negociació complex i perquè en el moment en què estem és molt important comptar amb aquests pressupostos i amb el que impliquen d’elevar la capacitat d’inversió i de despesa de la Generalitat. És el salt més gran en 17 anys.

¿Creu que aquests pressupostos són per a dos anys o per a un sol any?

— Jo espero que siguin per a un sol any, només. Crec que hem de tenir ben presents que som gestors de l’economia, dels recursos, gestors o definidors de polítiques públiques. Bloquejar aquests recursos i no permetre que es despleguin amb tota la seva força en un moment de tanta necessitat... Això hauríem de mirar d’evitar-ho.

¿L’aeroport del Prat necessita estar més ben connectat amb els vols de llarg abast?

— Sí. L’aeroport del Prat està ben connectat per als vols de curt radi, per als vols europeus que tenen més composició de turisme. I hi ha molta potencialitat que no estem aprofitant. L’economia catalana ha engegat un procés d’obertura molt important al món i des del punt de vista dels nostres exportadors hi ha zones del món amb què hem d’estar més ben connectats: el Pacífic nord-americà, l’Àsia més llunyana, etcètera. Hem de millorar aquestes connexions si volem ser coherents amb aquesta aposta de més valor afegit de la nostra economia.

¿Ampliar aquestes connexions vol dir ampliar la pista o fer-ne una de nova?

— Aquí és on ha d’entrar el debat tècnic. Ho hem de debatre amb consens territorial, no amb una proposta d’Aena que arriba un dia i que sembla que s’evapora l’endemà, definida a 600 quilòmetres d’aquí.

El conveni de la B-40 hauria d’estar enllestit abans de final de mes. S’està negociant amb l’Estat?

— Som gent de paraula. També en aquest àmbit de la B-40, on sempre hem explicat que la visió del Govern d’Esquerra Republicana era diferent. Això és el que haurem de redactar.

Els pressupostos s’aproven amb el suport del PSC i d’En Comú Podem. ¿A vostè li agradaria recuperar la majoria amb Junts per Catalunya?

— Sí, i aquesta va ser la prioritat màxima. De fet, un 80% de les peticions estaven encaixades. Vam discrepar més sobre unes modificacions fiscals que implicaven una pèrdua recaptatòria en agregat de 700 milions d’euros, que és impossible d’assumir.

Però el pressupost té 1.400 milions més que l’anterior.

— Una part d’aquest increment ha d’anar a cobrir el repte demogràfic a què hem de fer front. També estem en un moment en què els Estats Units està atraient multitud d’inversió industrial i tecnològica, en un moment de gran competència internacional, i això vol dir inversions i despesa pública. I tot això no ho podem fer aprimant en 700 milions el pressupost de la Generalitat. És inviable.

¿Augura una nova batalla amb l’Estat per l’objectiu de dèficit?

— Hi ha dos punts cabdals. Un és, evidentment, el dèficit crònic que pateix Catalunya, que pateix cada ciutadà de Catalunya, cada empresa, pensi el que pensi, voti el que voti, cada any. Ens penalitza amb aquest dèficit anual d’entre 18.000 i 20.000 milions d’euros. I després el dèficit pressupostari i com es reparteix entre l’administració central i les comunitats.

Amb quin dèficit ha tancat l’exercici la Generalitat el 2022? El 0,6%?

— Estem just tancant aquestes xifres. Estarem per sobre d’aquest objectiu de referència, però prefereixo no indicar una xifra concreta.

Catalunya ja ha recuperat el PIB de la prepandèmia, i l’FMI i la Cambra han millorat les seves previsions per a l’any 2023. És un moment per a l’optimisme?

— És un moment per a la prudència, però també de valentia. Tant l’economia europea com l’economia catalana estan esquivant millor del que s’esperava els auguris de l'estiu passat. El mercat de treball està en la xifra d’atur més baixa en 15 anys i les exportacions segueixen fortes. La preocupació són uns preus molt elevats; es van moderant, però impliquen una pressió en el cost de la vida de les famílies i les empreses molt important.

L’atur és al 9%. És una xifra que ja està bé?

— No. La mitjana europea està uns quants punts per sota i hem de caminar cap a assolir aquesta mitjana de la zona euro. Hem d’erradicar l’abandonament escolar prematur, perquè en molts casos són joves que després tenen una trajectòria laboral més complicada, i hem de fer coherent aquesta estratègia amb la reindustrialització; això vol dir més formació professional.

Les famílies estan patint per la inflació i els tipus d’interès. Quina previsió té, vostè?

— Fa unes hores parlava amb una persona vinculada al Banc Central Europeu i intentava traslladar-li això, i ells en són ben conscients. Per a moltes famílies que tenen una actualització anual pot ser que encara no s’hagi actualitzat el cost de les hipoteques; l’increment mitjà de les hipoteques que hem analitzat és d'uns 85 euros al mes. Els tipus d’interès aniran pujant una mica més i aquesta pujada s’aturarà cap a l’estiu. Però no tornaran a baixar de forma immediata. Dependrà de factors que controlem ben poc, com la guerra a Ucraïna.

¿Catalunya està en bona disposició d’atraure inversions?

— Està en molt bona disposició. En el darrer any i mig hem pogut atraure la inversió més important de la història a Terres de l’Ebre, l’austríaca Kronospan, i al Camp de Tarragona la inversió més important en vint anys a Catalunya, la sud-coreana ILJIN Materials. També les multinacionals Cisco, Intel, AGC... Estem en un moment dolç, però evidentment complaença zero. Els inversors ens demanen tres qüestions: capital humà, que crec que estem fent bé les coses; mobilitat de mercaderia per ferrocarril, i capacitat de generació renovable.

¿En ferrocarril i renovables estem en un bon nivell?

— En generació de renovables tenim molt camí i molts deures per fer. Ens tocarà visualitzar els polígons industrials de forma diferent. En l’àmbit del ferrocarril també portem uns anys en què no hi hem apostat fort. El conseller Fernàndez això ho té molt clar. Estem planificant inversions, però la més important és el Corredor Mediterrani, i aquí sí que hem de fer els màxims esforç i reivindicació.

L’Estat ha anunciat aquesta setmana una inversió bastant important per fer un Corredor Atlàntic. Tem que això pugui anar en detriment de l’execució del Corredor Mediterrani?

— Espero que no, i exigim que no. Aquesta és una infraestructura absolutament cabdal. Farem tot el possible perquè evidentment això no s’aturi ni es dilati més.

Tornarà a emetre deute, la Generalitat?

— Sí, la Generalitat tornarà als mercats; és un element de guany de sobirania que volem tenir. Hem anat millorant el ràting i estem en una bona situació.

I amb quina quantitat voldria sortir?

— Recordem que la Generalitat no emet als mercats des del 2012, fa massa temps. Haurà de ser una quantia d’uns centenars de milions i, a partir d’aquí, anar augmentant. Però no tot depèn de nosaltres, també hi ha altres comunitats i es requereix una autorització prèvia de l’Estat que ja hem demanat; estem en procés de negociació.

Emprarien bons verds?

— Sí, aquest seria l’objectiu, sí.

Abandona del tot la idea de convertir l’ICF en un banc?

— No, no l’abandonem, però he de dir que l’ICF és molt més que la llicència. Però des que es va crear la Unió Bancària el novembre del 2014, el Banc Central Europeu no ha donat cap llicència a una banca pública. Crec que la mirada ha d’anar més enllà d’això.

¿La pressió fiscal a Catalunya és la que vostè voldria o preferiria que els catalans paguessin més o menys impostos?

— La pressió fiscal que té Catalunya no és la més elevada de l’Estat i està per sota de la mitjana de la zona euro: és una pressió d’entre un 39% i un 40%, i la zona euro té una pressió fiscal del 42%. En tot cas, pressió fiscal i dèficit fiscal van de la mà. Qui vulgui parlar de pressió fiscal, que parli també de dèficit fiscal, perquè una cosa va amb l’altra. La pressió fiscal que tenim a Catalunya ens permet finançar adequadament els serveis públics. Per comparar-nos amb Madrid, la seva menor pressió fiscal es tradueix en un finançament dels serveis públics força inferior: un 12% menys de recursos per càpita en salut; en educació, un 24% menys; en cultura, un 80% menys; en finançament de R+D, un 70% menys. Si no ingresses, no pots realitzar despesa i inversió.

¿I s’ha d’harmonitzar la política fiscal a Espanya?

— Sí, perquè, si no, hi ha una competició en impostos que el que fa és destruir els serveis públics i no beneficia ningú. Tots aquests inversors que mencionàvem, ben honestament, no m’han qüestionat mai la fiscalitat de Catalunya. El que sí que m’han qüestionat és que no tinguem suficient infraestructura ferroviària o qüestions que pertoquen a la Generalitat o a l’Estat en inversió. Qui pensi que reduir impostos acaba generant més creixement econòmic... Madrid té un model de creixement econòmic basat en absorbir activitat del seu voltant, però tenim el doble d’exportacions que allà, un sector industrial amb molts punts per sobre, la creació neta d’empreses a Catalunya sistemàticament ha estat superior a la de Madrid i tenim també una taxa d’atur inferior. Hem de visualitzar més les dades i no tant una retòrica de sorpasso: el sorpasso de Madrid és amb els territoris del seu voltant, no amb Catalunya.

Vostè va viure de prop la sortida d’empreses l’any 2017. Quina impressió li ha fet la sortida de Ferrovial d’Espanya?

— El 2017 va ser un temps d’angoixa. Ràpidament vam veure que es tractava de canvis notarials, de domicili social, però que no es van produir canvis de treballadors, ni d’activitat productiva. Jo crec que el canvi de Ferrovial està vinculat al que dèiem: hem de ser capaços d’harmonitzar marcs fiscals que garanteixin que Europa segueix sent el continent de l’estat del benestar.

Quin balanç fa de l’execució dels fons europeus fins ara?

Diverses lectures: una és que s'ha trigat més temps del que hauríem volgut, i que la gestió d’aquests fons ha estat excessivament centralitzada. Jo diferenciaria les convocatòries més massives de les convocatòries més grans, els anomenats PERTES. El primer PERTE que va publicar l’Estat, el de l’automoció del vehicle elèctric, va ser realment tràgic. Seat depenia d’aquest PERTE per poder garantir l’electrificació de Martorell i en la resolució que va haver-hi va rebre només 20 milions, perquè es van assignar només un 30% dels fons que es podien assignar. Aquí hi va haver d’entrar la Generalitat amb una ajuda a Seat per garantir que des d’Alemanya no es cancel·lava l’electrificació d’aquesta fàbrica. La primera resolució no reconeixia que ILJIN Materials, que forma part del Consorci de Seat, fos cabdal en la cadena de valor. Ho vam haver de lluitar amb l’Estat, s’ha pogut corregir, però és un desgast constant. En aquests moments som el territori de l’Estat que més fons ha mobilitzat. Enguany i l’any vinent serà realment el moment de l’arribada efectiva d’aquests fons a l’economia.