Alizée Delpierre: "Cobren fins a 12.000 euros al mes. És l'explotació daurada"

BarcelonaEs va posar arracades de perles, de perles falses. I va trepitjar per primera vegada el barri més exclusiu de París. Era el setembre del 2012 i la sociòloga Alizée Delpierre, que feia temps que investigava la relació entre les grans fortunes i els seus criats, va decidir que era imprescindible veure-ho i viure-ho de primera mà. Per això va treballar de nanny en cases de superrics. El resultat de la investigació és Servir a los ricos (Editorial Península). 

M’ha sorprès el que cobren els criats.

— A mi em va sorprendre molt, alguns arriben als 12.000 euros al mes. I els caps els poden fer regals molt cars, viuen a les seves cases, que són precioses, i van de vacances en grans vaixells a llocs paradisíacs.  

Dit així, sembla una ganga.

— Però aquests privilegis justifiquen una explotació: treballen tota l'estona. No tenen altra vida que la dels seus caps. Per això jo parlo d’una explotació daurada. 

Saben que són explotats?

— Saben que hi ha una dimensió d’explotació. No poden veure la família quan volen, no poden tenir fills, però la majoria et diuen que és una elecció. Que ho escullen durant un temps per guanyar diners, i amb aquests diners poder tenir una altra vida. 

Per què vas decidir entrar en una d’aquestes cases?

— No s'han fet investigacions sobre les persones que serveixen els rics. Només sobre les feines en hotels, però no a dins de les cases. Vaig fer moltes entrevistes a treballadors i multimilonaris, però necessitava veure des de dins les relacions entre els professionals. 

Què et va sorprendre el primer dia?

— El nivell de riquesa: la decoració de les cases, la grandària, i la impressió que allà no hi havia ningú. Els criats es mouen sense fer soroll i parlen fluix. Són visibles, perquè la feina es veu, però invisibles perquè han de fer veure que no hi són. 

I els rics com són?

— Molt rics. Gent que guanya entre 100.000 i 200.000 euros al mes. Per mi era important entendre per què són importants per a ells els criats. I per què és important tenir-ne dotzenes, i no un o dos. 

I per què és important?

— Per dues coses. La primera, estatus. Quan ets ric és important mostrar que ho ets, i concretament, que ho ets més que el del costat. Però l’estatus també té a veure amb mostrar que utilitzes bé els diners. 

I què vol dir utilitzar-los bé?

— Hi ha un tipus de moralització dels diners en les persones riques. Invertir-los en criats està ben vist, ho veuen com una cosa similar a la filantropia. I vol dir que no estàs malbaratant els diners. 

Primera raó, estatuts. I la segona?

— És estrictament material. Són cases enormes, els rics treballen i normalment treballen molt, i no fan res físicament de la feina de la casa. 

Treballen? La riquesa no ve de família?

— Sí, els ve de família però aquests superrics normalment també treballen en llocs alts. Són responsables de banca, de finances, grans metges, etc. Amb els diners que tenen, paguen per tenir temps. Els criats són el primer nivell de reproducció social dels rics.

Què vol dir?

— Que com que no han de fer res de la casa poden anar a sopars, tenir fills, fer esport. Aquest estil de vida no seria possible si haguessin d’estar netejant tota la jornada o cuidant els seus fills. 

Són conscients de la seva riquesa?

— Saben que viuen en un món a part i no viuen amb cap vergonya tenir diners. Tots els que vaig entrevistar troben normal que existeixin rics i pobres. 

I què pensen dels pobres? Que no s’esforcen prou?

— Sí. Bé, mai ho diuen així, i evidentment fan molts projectes de filantropia. Però la dominació del món la viuen amb naturalitat, perquè la seva visió de la societat és jeràrquica. Seria interessant investigar més sobre política i rics. Tots els superrics que em vaig trobar són de dretes. 

Tampoc deuen conèixer pobres.

— Viuen en barris rics, van a escoles privades, fan de tot per no barrejar-se. 

Però els criats trenquen aquest esquema. Com s'hi relacionen?

— És un joc de proximitat i distància. Tenen una relació molt forta perquè viuen junts, i tenir diners no vol dir que no tinguis sentiments. Però existeix una frontera difícil, i quan es creua i la proximitat és excessiva, els rics saben posar distància. 

Com?

— D’entrada, no utilitzen el nom de la persona. Per exemple, les nannys de la casa on estava es deien Maria. 

És broma, no?

— No, a mi no em deien pel meu nom. Acostumen a justificar-ho amb l'argument que els criats tenen noms difícils, però en el terreny simbòlic significa que no tens la teva pròpia identitat, tot es redueix a la identitat de treballadora.

També són significatives les peticions que fan.

— Un home demanava que els ous es coguessin durant 12 segons, d’altres que volien anar a dormir mentre algun dels criats cantava. Poden semblar anècdotes però tenen un significat clar del tipus de dominació que exerceixen. I hi ha un caprici comú. 

Quin?

— Voler anar a un concert que té totes les entrades exhaurides. I decidir-ho mitja hora abans. I saps què passa? Que sempre hi van, i a primera fila, a la zona reservada. 

I com es relacionen els treballadors entre ells?

— Hi ha una jerarquia clara. La divisió del treball és una divisió de raça i gènere. Les dones cuiden els nens, els homes condueixen i fan el jardí. A la cuina hi ha de tot, però els caps sempre són homes. No són gaire originals. 

I en aquesta jerarquia, qui hi ha a sota?

— Els rics tenen els estereotips que té la societat, i els que estan correlacionats amb la història d’un país. En el cas de França, a sota sempre hi ha negres i àrabs. Però ells mai ho consideren racisme, perquè entenen que donen feina a aquestes persones. 

Abordes en un capítol l’exposició de les treballadores a les agressions sexuals.

— El treball domèstic és el més exposat a la violència, perquè es fa a casa. Això també és així a les cases dels rics. També he de dir que he vist casos d’una certa contestació. Dones que decideixen treballar en un altre lloc perquè no ho volen aguantar. Ara bé, no van a judici perquè sempre pensen que no guanyaran. M’agradaria dir-los que no tenen raó, però honestament, no ho tinc clar.