Daniel Susskind: "En un món sense feina, l'estat és l'única alternativa"

BarcelonaUn món amb molt poca –o directament sense– feina. Aquest és l'escenari que Daniel Susskind, economista i catedràtic del King's College de Londres, va venir a presentar a Barcelona durant, precisament, la clausura del primer Congrés Català del Treball. Quin serà l'impacte de la intel·ligència artificial en el mercat laboral? Aquest acadèmic britànic es continua fent la mateixa pregunta que el seu pare, també investigador en la matèria amb fitxa a la Wikipedia, ja es plantejava als anys 80. Avisa que pràcticament ningú s'escaparà de l'automatització, però insisteix que, en un futur en què la feina ja no serà al centre, tampoc haurem de patir per la nostra subsistència.

¿La irrupció de ChatGPT ha canviat algunes de les seves tesis?

— És destacable, però no canvia la tesi. És només un altre capítol en la història que hem estat explicant: que les tecnologies seran gradualment però implacablement cada cop més capaces. Lentament, s’introduiran en activitats que fins fa poc semblava que només podien fer els humans. Fent diagnòstics mèdics, conduint cotxes, redactant contractes legals, dissenyant edificis, component música i redactant notícies.

¿Veurem aviat més acomiadaments per substituir treballadors per eines com aquesta?

— No crec que en els pròxims 10 anys veiem una situació en què no hi hagi prou treball per als humans per culpa del progrés tecnològic. Crec que hi haurà feina, però per diverses raons serà difícil que els treballadors la puguin fer. Bé sigui perquè no tenen les habilitats adequades, perquè no viuen al lloc on s’està creant l’ocupació o perquè s'aferren a una identitat concreta i estan disposats a no treballar per protegir-la fins que arribi el tipus de feina adequada. El repte per als pròxims 10 anys seran els desajustos. Més endavant ens podem trobar que no hi hagi prou feina i punt.

Quan es parla de l'automatització també es fa referència al fet que els treballadors s'hauran de formar per adaptar-se. Qui assumeix aquest cost?

— Hi ha tres parts involucrades: l'individu, l'empresa i l'administració. Hem de trobar un equilibri per esbrinar qui assumeix la càrrega de formar i reciclar molts d'aquests treballadors.

Però mentre ho esbrinem recau sobretot en els treballadors, no?

— Sí, és cert. La idea que les persones simplement es poden tornar a formar i reciclar-se per trobar una nova feina és més fàcil de dir que de fer. Aquesta activitat és molt cara i consumeix molt de temps.

¿El pes de la feina en la nostra identitat està canviant després de fenòmens com la Gran Dimissió o el quiet quitting?

— Molts van buscar una explicació econòmica a la Gran Dimissió i és molt clar que l'economia no podia explicar què passava realment. En moltes parts del mercat laboral on hi havia vacants els sous estaven pujant, però les persones no hi volien treballar. Per què no ho volien? Doncs perquè no era el tipus de feina per a la qual pensaven que s'havien format. No era per a ells. La pandèmia i la pausa que va comportar van donar a la gent més oportunitats per reflexionar sobre a què volien dedicar la seva vida laboral.

Com s'aconsegueix canviar aquesta mentalitat en una societat capitalista i tan orientada als resultats?

— No crec que sigui el nostre fort, ni que tinguem massa experiència a l'hora de fer-ho. El nostre propòsit serà cada cop més i més important en un món on la feina ja no és al centre de la vida de les persones.

Mentre hi hagi debat sobre la tecnologia i el treball, segurament vostè mateix se seguirà definint a partir d'això.

— Sí. És molt difícil prendre's el temps per reflexionar sobre què valorem realment i això és el que va ser únic sobre la pandèmia.

¿Aquest món sense feina és compatible amb unes condicions de vida dignes?

— Només és compatible si aconseguim resoldre el problema econòmic: que per a la majoria de les persones la feina és la seva principal font d'ingressos. Quins mecanismes alternatius tenim? Em sembla que l'únic és l'estat. Haurà de tenir un paper més important a l'hora de compartir els ingressos dins la societat si no podem confiar en el mercat laboral per fer-ho. Un món amb menys feina només és compatible amb el fet que els humans prosperin si aconseguim resoldre això.

D'on vindran aquests ingressos? ¿D'aplicar impostos sobre les màquines?

— Aquestes tecnologies ens fan col·lectivament molt més pròspers. Però, per altra banda, minen les maneres tradicionals que tenim per compartir aquesta prosperitat, com ara pagar a la gent per la feina que fa. Hi ha una tensió entre la promesa i el preu. Com a societat hem de passar de taxar directament el capital humà a posar impostos sobre els tipus de capital tradicional, com ara els sistemes, les màquines i aquells que els controlen. Aquest és el canvi que necessita passar al segle XXI. Hi haurà prosperitat, perquè aquestes tecnologies són extraordinàriament poderoses. La pregunta és: la podem compartir?

¿La renda bàsica universal seria una solució en aquest escenari?

— És fascinant perquè la renda bàsica universal és una d'aquelles polítiques on ambdues parts de l'espectre polític sovint s'uneixen i estan d'acord. A l'esquerra li agrada perquè ofereix un terra per sota del qual no hi pot haver ningú. A la dreta li acostuma a agradar perquè promet una racionalització radical de la burocràcia governamental. Substitueix tot un conjunt de pagaments i règims de suport diferents. Per tant, sovint trobem que la renda bàsica universal, tot i que potser no és el cas aquí a Espanya, en realitat és una d'aquelles polítiques que acostumen a rebre molts suports.

¿Creu que seria fàcilment aplicable, doncs?

— Jo parlo d'una renda bàsica condicional. El meu problema amb la renda bàsica universal és la universalitat. Avui la solidaritat social prové de la sensació que tothom participa a través de la feina que fa i dels impostos que paga. I si no tenen feina, s'espera que en buscaran. La universalitat s'enfronta una mica a això perquè permet a algunes persones extreure de la part col·lectiva sense pagar res a canvi. Per això la necessitat de condicions en la concepció de la renda bàsica.