La riquesa a Catalunya i Espanya, cinquanta anys després de Franco

Actualment, la primera empresa espanyola per capitalització a borsa, i amb molta diferència de la segona, és Inditex. El seu major accionista, Amancio Ortega, és la persona més rica de tot l’Estat i surt sempre a la llista de les més riques del món. És ara la novena fortuna mundial i la segona europea, tot i que en alguns moments ha arribat a ser la primera fortuna mundial. Fa cinquanta anys, ni Inditex existia ni Amancio Ortega tenia cap fortuna. És el canvi més espectacular en el món empresarial a escala espanyola. No hi ha cap altra fortuna que se li acosti. La segona fortuna, deu vegades menor, és la de la seva filla. I llavors la segueixen Rafael del Pino (Ferrovial) i Juan Roig (Mercadona).

Entre les empreses cotitzades a borsa, la de més capitalització fa cinquanta anys era, ben destacada, un monopoli de la Compañía Telefónica Nacional de España. La seguien, en els deu primers llocs, set bancs (Central, Banesto, Bilbao, Santander, Hispano Americano, Vizcaya i Popular Español) i dues elèctriques (Iberduero, segona; i Hidrola, cinquena). En els llocs següents hi havia quatre elèctriques més i un altre banc. Cepsa i Campsa (petrolis) eren la 16a i 19a, i Unión Explosivos Río Tinto (UERT), la 18a. Banca, elèctriques i monopolis (Telefónica i Campsa) eren el poder empresarial.

Si es classificaven, en canvi, per ingressos (vendes), les petrolieres ocupaven les cinc primeres posicions, acompanyades d’Ensidesa i UERT. Per empleats, Renfe era la primera, seguida de Telefónica, Dragados y Construcciones, Seat i Ensidesa. La seguien Hunosa, Astilleros Españoles, Standard Eléctrica, Iberia i El Corte Inglés. D’aquestes deu amb més treballadors, més o menys totes també eren de les deu de més ingressos. Les classificacions per ingressos i per empleats permetien veure el pes de les industrials. De totes les mencionades, només Fecsa i Seat tenien seu a Catalunya.

A classificacions recents, l’Íbex encara ofereix importants elements de continuïtat respecte a fa cinquanta anys. Iberdrola (2a), Santander (3r), BBVA (4t), Endesa (8a) i Telefónica (10a) estan entre les deu primeres per capitalització a borsa i, de fet, són les mateixes o són una continuïtat de les que ja ho eren. Però n’hi ha de noves: Cellnex Telecom (5a), CaixaBank (6a), Amadeus It Holding (7a) i Aena (9a): una caixa transformada en banc, dues empreses d’infraestructures i una operadora de turisme i viatges. Si ho mirem per empleats, les primeres són Mercadona, El Corte Inglés, ACS, l'ONCE i Mondragón. Inditex és la novena. Per ingressos, Mercadona també és la primera i la segueixen les petrolieres (Repsol Petróleo –refineries–, Moeve –antiga Cepsa–, una altra Repsol –la comercialitzadora–) i Endesa. Stellantis (automòbils) i Seat són sisena i vuitena, respectivament. Inditex és setena, Iberdrola novena i El Corte Inglés, desena. La presència catalana és modesta, com ja ho era fa cinquanta anys. Ha aparegut un gran banc (CaixaBank), ha desaparegut una elèctrica (Fecsa) i encara hi ha una automobilística (Seat).

En termes globals, les empreses espanyoles prou valuoses per estar entre les cent primeres mundials, inexistents el 1975, ara en són tres: Inditex, Iberdrola i Santander.

L'economia espanyola va patir molt la crisi industrial posterior al 1975, però es va refer amb energia gràcies a la integració europea, tant la comercial com la monetària. Aquest procés, amb els seus alts i baixos, es va estendre des de l’ingrés a la Unió Europea l’any 1986 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària i financera el 2009. Després, l’economia espanyola i la catalana han perdut empenta –com tota l’economia europea–, però una mica més. El dinamisme de la Xina i dels països emergents ha erosionat significativament el diferencial del PIB per càpita de l’economia espanyola respecte a la mundial.

Si mirem el pes econòmic de Catalunya sobre el conjunt de l’Estat, el tret més destacat és l’estabilitat, amb tendència a la baixa. El PIB català representava el 20% de l’espanyol fa cinquanta anys, va baixar al 17,9% l’any 1985 per culpa de la crisi industrial i ara –dades provisionals per al 2024– està en el 18,9%, pràcticament igual que el 2007, just abans de la crisi financera i igual que el 2013, just després.

Si mirem les altres comunitats autònomes, el canvi més gran dels darrers cinquanta anys és el de Madrid, que ha passat del 16% al 19,8%. La capitalitat d’un estat que va augmentar molt la seva despesa gràcies a l’expansió de l’estat del benestar els ha beneficiat especialment, així com l’efecte arrossegament de les comandes públiques sobre l’activitat privada. També cal subratllar que les comunitats autònomes que van experimentar un creixement vegetatiu fins més tard (les meridionals) també han crescut en la seva proporció en el PIB del conjunt de l’Estat: Andalusia (del 12,5% al 13,3%), les Canàries (2,9% al 3,7%) i Múrcia (2% al 2,6%). Més per l’impacte turístic, les Illes Balears han passat del 2,2% al 2,8%.

En termes per càpita, els principals beneficiaris, mesurats per la variació de punts percentuals amb relació a la mitjana de l’Estat, són: Extremadura (+19, o sigui, passen del 58% al 77% de la mitjana estatal), Galícia (+16), Castella i Lleó i Aragó (+11). Madrid ha pujat 3 punts. Els principals perjudicats han estat les Illes Balears (-24), Comunitat Valenciana (-15), Catalunya (-13), Cantàbria (-11), Astúries (-8) i País Basc (-7). O sigui, les comunitats turístiques i les industrials. Pitjor quan eren turístiques i industrials alhora, que és el que ha impactat a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Si s’hagués de buscar responsabilitats, serien clares: dèficits fiscals i model productiu. Això és tot un altre tema.