50 anys després, Vox marca el ritme de la política espanyola

Si fa només una dècada, quan va fer 40 anys de la mort de Francisco Franco, ens haguessin dit que pel 50è aniversari una força política d'extrema dreta i que reivindica la seva figura estaria marcant el ritme de la política espanyola, és probable que no ens ho haguéssim cregut. Però és així. A les portes del cinquantenari de la mort del dictador, Vox ocupa el centre del debat polític espanyol per diversos motius, però el principal és que està condicionant de forma molt clara l'actuació del principal partit de l'oposició, el PP.

El PP es troba ara mateix negociant amb Vox per investir un nou president de la Generalitat Valenciana i en cinc setmanes se celebraran a Extremadura unes eleccions avançades precisament perquè la presidenta, María Guardiola, vol deixar de dependre de l'extrema dreta. En una situació semblant està el president aragonès, Jorge Azcón, al qual Vox ha deixat sense pressupostos. Però és que totes les actuacions dels dirigents territorials del PP, des de Juanma Moreno Bonilla, que celebra eleccions al juny, fins a la balear Marga Prohens, passant per Isabel Díaz Ayuso, es fan amb un ull mirant cap a la formació de Santiago Abascal, sigui per seduir-la o per fagocitar-la.

I després hi ha el cas d'Alberto Núñez Feijóo, que després de tres anys com a president del PP encara no ha estat capaç de definir una línia clara del partit per relacionar-se amb Vox. I això el porta a avalar estratègies aparentment contradictòries com la del PP valencià, disposat a assumir els postulats de l'extrema dreta per conservar el poder, fins a una Guardiola o un Moreno Bonilla que se'n volen desmarcar. I encara hi ha una tercera via, la del tàndem Ayuso-Aznar, que busca absorbir Vox per reunificar l'espai de la dreta.

Aquesta multitud de sensibilitats que conviuen al PP i la manca d'un posicionament clar per part de Feijóo contrasten amb el funcionament quasi militar de Vox, on només hi ha un líder i una direcció política, centralitzada en no més de cinc persones, i on els territoris no tenen cap pes. La formació d'Abascal connecta així amb el pòsit franquista, que encara és molt viu en molts racons d'Espanya, on s'enyora l'ordeno y mando i es menysprea tant la diversitat territorial com la complexitat inherent al sistema democràtic. Vox no és tampoc un partit normal que busca influir en les polítiques concretes i entrar en els governs. El seu objectiu últim és substituir el PP i ocupar el poder de l'administració central de l'Estat per posar en pràctica el seu programa ideològic. I tot el que fa és sempre en aquesta clau.

Això és el que fa tan complicada per al PP la relació amb Vox. Totes les cessions actuals poden servir per mantenir algunes cadires, per exemple a València, però a la llarga alimenten una bèstia que aspira a imposar un model de societat retrògrad on el franquisme sigui glorificat i els drets democràtics erosionats. I s'ha de ser molt miop per no veure-ho.