Aeroports, bancs i el país que volem ser

Aquests dies coincideixen dues qüestions cabdals. D’una banda, la Generalitat i gran part de la societat civil insisteixen en ampliar l’aeroport del Prat per reforçar la connexió intercontinental de Catalunya. De l’altra, el Banc Sabadell és objecte d’una operació d’absorció per part del BBVA. Dues notícies aparentment desvinculades que llegides amb una mirada de país formen part d’un mateix debat: què volem ser?, quina economia volem construir?

L’ampliació de l’aeroport s’explica com una aposta per atreure talent, inversió i activitat econòmica de valor afegit. És una aspiració necessària. Però cal dir-ho clar: una pista més llarga no transforma per si sola el teixit econòmic d’un país. Pot ser una condició necessària, però no és, en cap cas, suficient.

El projecte de l’aeroport ha de formar part d’una estratègia que completi un ecosistema propi –com el que tenen Baviera i altres superregions europees–, que integri un sistema robust de salut pública, polítiques mediambientals valentes, un sistema educatiu de qualitat, recerca i innovació connectades amb l’economia productiva, un mercat financer arrelat i competitiu, un model urbanístic que permeti viure amb dignitat, un teixit cultural i creatiu viu, i, naturalment, un finançament just i solidari.

Projecte global

Sense una estratègia coherent, una gran infraestructura pot acabar sent només una gran porta d’entrada per a més turisme massiu i més pressió sobre l’habitatge i els serveis. En canvi, si forma part d’un projecte global pot esdevenir una palanca de transformació real.

El cas de Múnic ho exemplifica amb claredat. És una ciutat amb una població similar a la de Barcelona. No és capital d’estat (però sí, i això és rellevant, d’un estat federal), i ha sabut construir una economia robusta basada en la indústria avançada, el coneixement, la recerca i les finances. Té, sí, un aeroport intercontinental potent. Però aquest aeroport és alhora conseqüència i motor d’un ecosistema complet: grans empreses, universitats d’excel·lència, clústers tecnològics i un sistema financer propi.

Catalunya, gràcies als grans esforços col·lectius de les darreres dècades, no està tan lluny com ens podria semblar d’aspirar, des d’un model diferent (menys industrial i més basat en la recerca i altres serveis de valor afegit), a uns resultats com els del model de Baviera. Comptem amb un bon sistema públic de salut –encara que infrafinançat–, amb unes universitats i uns centres de recerca destacats, amb un teixit cultural propi i dinàmic, amb el primer port del Mediterrani i molt més.

Ens falta, però, millorar el sistema educatiu preuniversitari, definir un model urbanístic i d’habitatge digne, reforçar les infraestructures de mobilitat (xarxa de Rodalies, AP-7, etc.) i garantir un finançament just. Si fem aquest pas, ens assemblarem a Múnic en els resultats. Si no, correm el risc de baixar de divisió i ser com Manchester, Lió o Marsella: ciutats importants, amb alguns atractius notables, però sense connexions intercontinentals ni una economia capaç de competir a escala europea en sectors d’alt valor afegit. Ciutats atrapades en una mena de segona divisió, que han perdut pes estratègic dins d’Europa i dels seus propis estats.

L'opa al Sabadell

I aquí hi entra el cas del Banc Sabadell. No es tracta només d’un canvi d’adreça fiscal. És una absorció que beneficia els accionistes i directius del BBVA –que, cal dir-ho, fan el que els toca– però que perjudica greument clients, treballadors, ecosistemes empresarials i territoris sencers.

Concretament, posa en risc la vitalitat de l’economia productiva de l’arc mediterrani i del nord de l’Estat: les dues zones amb el teixit econòmic més dinàmic i exportador d’Espanya. És, per tant, una operació contrària a l’interès general de tota la ciutadania espanyola, no només de la catalana i la valenciana.

A Catalunya, a més, l’opa agreuja encara més la situació. Com assenyalava recentment Agustí Sala en aquest mateix diari, si l’operació prospera, més del 70% de la quota de mercat quedarà en mans de només dues entitats: CaixaBank i BBVA. Una concentració inèdita a Europa, que redueix la competència, empobreix l’oferta financera i debilita l’arrelament territorial. A més, deixa la major part de les empreses familiars –que són el cor del teixit productiu català– en mans d’un quasioligopoli bancari. I això, a mitjà termini, afeblirà el teixit empresarial català. A mitjà termini, doncs, hi perd tothom. Europa vol fusions transfrontereres justament per evitar oligopolis interns.

No podem voler un aeroport com el de Múnic i alhora deixar perdre una estructura bancària com el Banc Sabadell. És una entitat arrelada, que entén el teixit empresarial i que forma part de la infraestructura invisible que fa possible que Catalunya creixi, inverteixi i innovi.

Una peça clau

Per això, per garantir l’interès general, és tan necessària la intervenció del govern espanyol, i també la pressió ferma i compartida de les administracions públiques, els partits catalans i la societat civil. No com a defensa d’un banc concret, sinó com a protecció d’una peça clau del nostre sistema econòmic.

El president Illa aspira a tornar a situar l’economia catalana entre les més potents d’Europa, i és una aspiració oportuna i encertada, i probablement compartida per una àmplia majoria dels catalans. Per aconseguir-ho, i per coherència, cal protegir els actius que poden fer-ho realitat. Això inclou les infraestructures (com l’aeroport), però també les institucions econòmiques (com el Banc Sabadell) i tot allò que conforma un ecosistema socioeconòmic complet.

Barcelona pot ser Múnic. Però només si fa el que Múnic i Baviera fan: tenir una visió de país, una estratègia compartida i governs capaços de generar consensos a llarg termini. I per això cal exigir a l’Estat un sistema de competència bancària que no permeti la concentració oligopolística. I, en paral·lel, posar l’economia productiva al centre de les prioritats polítiques catalanes. Amb ambició, amb visió i amb compromís.

Si ho fem, podem arribar a ser allò que segurament volem ser la majoria dels catalans: un país amb personalitat pròpia, dinàmic, pròsper i solidari amb tothom.