Els catalans i el Minotaure
L’aversió al poder té tant d’instintiu i saludable com d’infantil i naïf. Volem ser individus lliures i, tanmateix, sabem que algú ha de portar la batuta. Algú ha de liderar. D’alguna manera ens hem d’organitzar col·lectivament. L’ideal és que deleguem la capacitat de comandament en els més preparats, oi? Però ara ens hem instal·lat en la crítica populista a les elits intel·lectuals i acadèmiques: els experts estan sota sospita. Com pot ser? També domina el mantra del rebuig genèric als polítics, a tots. Tots són iguals? És una altra via de negació del poder. Llavors, com ens ho fem? Rere la crisi de la democràcia hi ha aquestes fenomenals confusions que s’alimenten d’un pòsit endèmic d’espontaneïtat llibertària –a Catalunya en tenim experiències històriques–, una tendència atiada avui per forces antisistema reaccionàries. El rebuig primari al poder, sempre latent, fruit d’un sa escepticisme, paradoxalment ens està portant de cap a noves formes de govern personalistes i autoritàries. El fenomen és global. El Minotaure sempre sura.
Els catalans fa segles que tenim una relació conflictiva amb el poder. Volem i dolem. És coneguda la visió de l’historiador Jaume Vicens Vives: "La davallada de Catalunya començà precisament quan el Minotaure empenyia cap amunt, revestint la forma de monarquies autoritàries o plurinacionals". Subratlla que llavors vam quedar atrapats en el bell pactisme medieval com a mesura d’equilibri polític. "I d’ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de poder". Un poble que, alhora, se salva per la seva "voluntat d’ésser", pel seu sentiment de continuïtat i arrelament. I un poble que, a cavall del "dualisme entre mesura i sensualitat", ha practicat de manera recurrent el recurs a la revolta o la revolució, amb un segle XIX i un segle XX especialment dramàtics. El XXI l’hem començat amb el Procés fallit. El poder ens genera atracció i repulsió. I així estem, en un etern recomençar.
És impactant. El Vicens Vives de Notícia de Catalunya (1954) sembla que ens parli des del present més rabiós. (L’obra s’ha reeditat com a títol inaugural de la col·lecció Clàssics catalans del pensament polític, impulsada per la mateixa Generalitat a través de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern i l’Institut Ramon Llull; també ha sortit en edició anglesa). Vicens Vives diu així: "Totes les forces de renovació que hem acumulat al llarg dels segles, a vegades com a solucions cabdals del redreçament nostre i d’Espanya, les hem consumides amb el flamejar de la impaciència, amb l’esbojarrament de la rauxa, amb l’encegament del tot o res, amb la intemperància del prou. Som així; però potser podríem ésser d’una altra manera". Tal com fa notar Josep M. Muñoz al pròleg de la nova edició del llibre, si com a historiador Vicens Vives havia remarcat que el pactisme va ser-nos perjudicial, com a assagista se’l va fer seu, el va fer nostre.
Podem ser, doncs, d’una altra manera? Volem ser d’una altra manera? Els tres quarts de segle transcorreguts des que va escriure el seu cabdal assaig han vist el renaixement d’un poder autònom amb regust agredolç. De nou, quan hem volgut portar l’autogovern més enllà, hem estat a punt de perdre’l. De nou el menystenim. ¿Assolirem mai la síntesi assenyada entre "voluntat d’ésser" i exercici del poder? Els actuals no són, precisament, temps gaire proclius a la mesura. La polarització senyoreja arreu.
I, tanmateix, si més no en un terreny històricament hostil, el financer, enmig d’una batalla fenomenal acabem de viure un èxit. El Banc Sabadell ha resistit l’opa del BBVA. Sí: aquesta vegada el poder es queda a casa. Vicens Vives, l’home que el 1958 va impulsar la creació del Cercle d’Economia i hi va pronunciar una mítica conferència inaugural sobre els capitans d’indústria, n’estaria satisfet.
