Algú pot aturar Netanyahu?

La resposta a la pregunta del titular és òbvia. No. Ara com ara, ningú pot, o si pot no vol, aturar Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià que serà recordat per la cruenta venjança i l'assassinat de milers de civils que està fent a la franja de Gaza. Té altres motius per passar a la història, ja que ha estat el primer ministre que més temps ha ocupat el poder a Israel si se sumen els diferents períodes en els quals ha estat al capdavant del país, primer del 1996 al 1999 i després del 2009 al 2021. Per tant, és el responsable últim de la situació actual dels palestins tant a Gaza –la investigació sobre la falta de mesures de seguretat i la relaxació de l'exèrcit que van fer possible l'atac de Hamàs del 7 d'octubre ha quedat posposada– com a Cisjordània, on ha afavorit l'assentament dels colons. També ha estat gràcies a la seva feina que s'han trencat totes les converses de pau intentades els últims anys. I en el terreny intern està pendent encara d'un judici per corrupció i ha apaivagat amb l'actual guerra les protestes ciutadanes contra la seva ofensiva per dinamitar el Tribunal Suprem i controlar així la judicatura.

Netanyahu rep crítiques, cada cop més també des dels Estats Units, però això no sembla afectar-lo i, amb tres anys encara de legislatura al davant, segurament està a l'espera del que passi a les eleccions nord-americanes, ja que sap que si guanya Donald Trump tornarà a tenir el vent a favor seu. Ahir va parlar amb el president nord-americà, Joe Biden, després de setmanes en què només s'havien creuat missatges a través dels mitjans. Pel que n'ha transcendit, el resultat no aporta gaires novetats. Netanyahu ha insistit en els seus plans d'atacar també Rafah, l'últim refugi dels més del milió de palestins que ha obligat a fugir de les zones del nord, i ha insistit que continuarà igual fins a la, improbable, destrucció de Hamàs. Ahir, de fet, va atacar, per quarta vegada, l'Hospital Al-Shifa, a la ciutat de Gaza, que ja estava sota mínims, amb l'excusa que s'hi amagaven militants de Hamàs. De moment hi ha un nombre indeterminat de morts, més de 80 detinguts, entre els quals periodistes que estaven cobrint els fets, i un nou desplaçament de centenars de persones que s'hi refugiaven. L'Organització Mundial de la Salut va alertar un altre cop de la situació sanitària crítica a Gaza, on dels 36 hospitals que hi havia ara només en funcionen 13, superpoblats i amb condicions d'emergència.

També ahir l'ONU va fer una crida a evitar la crisi de fam que pot arribar a afectar 1,1 milions de palestins al maig. La desnutrició ja és una realitat en part de la població infantil, i la negativa d'Israel a deixar passar l'ajuda humanitària sembla una estratègia d'humiliació i deshumanització de la població que sembla difícil de creure que pugui passar avui dia. Els patètics intents d'alguns països de fer arribar ajuda per aire o per mar, tot i que benintencionats, només són una mostra més d'impotència davant aquesta massacre televisada. En aquest context, l'acord ahir dels ministres d'Exteriors de la UE de posar sancions a sis colons ultraortodoxos que han perpetrat atacs violents contra els palestins de Cisjordània són una minúscula acció de pressió al govern de Netanyahu que no sembla que li hagin de treure gaire la son.