Barcelona no pot renunciar als grans esdeveniments

¿Barcelona pot renunciar als grans esdeveniments? Una cosa és fiar-ho tot a les grans cites com a motors de transformació i una altra de ben diferent és renunciar-hi. El dinamisme d'una gran ciutat és la suma de moltes iniciatives micro i algunes de macro. Les unes i les altres són necessàries i complementàries. Cal treballar la base, el dia a dia, les transformacions sovint poc vistoses –urbanístiques, de gestió, de serveis, científiques...–, i alhora cal estirar des de dalt, amb actuacions emblemàtiques, en tots els terrenys: el cultural i educatiu, l'esportiu i l'econòmic. Per exemple, el Mobile World Congress, que ara engega una nova edició, és un dinamitzador essencial per a la indústria i la creativitat tecnològica catalana: el govern municipal colauista ha passat en uns anys de dubtar de la cita a assumir-la com un element clau. Ara a l'Ajuntament li està costant assumir la carta dels Jocs d'Hivern del 2030: al final, si tiren endavant, serà més la sintonia amb Sarajevo –que podria incorporar-se com a subseu– que no pas la necessària empatia amb el rerepaís el que decanti la balança municipal.

El capítol cultural és especialment sensible. És una llàstima que la ciutat no hagi estat prou hàbil per retenir tot sencer el Primavera Sound, un festival nascut aquí i que volia doblar la seva aposta. A partir d'ara, es farà meitat a Barcelona i meitat a Madrid, on li han posat totes les facilitats. La capital espanyola, gran xucladora d'energies a cop de talonari, mina així un cop més el terreny a la capital catalana. Ja va passar anys enrere amb la Primavera Fotogràfica, que després d'uns anys de sòlida trajectòria es va deixar morir, fet que Madrid va aprofitar per potenciar PhotoEspaña. L'Hermitage tampoc ha quallat: no era segurament un projecte lògic per a Barcelona, però el debat ha resultat pobre, maniqueu i decebedor. En el costat bo de la balança hi ha que, després d'alguns titubejos, al final Barcelona sí que acollirà el 2024 la Biennal d'Art Manifesta.

Cargando
No hay anuncios

En general, però, és com si es penalitzés l'ambició macro. Com si ens avergonyissin els grans esdeveniments. Com si anessin en contra de la ciutat, de la potenciació dels projectes de base. Com si només fossin apostes turístiques. Aquest plantejament és absurd. Les grans mogudes –congressos, festivals, Jocs, fòrums–, si es plantegen en connexió amb la realitat de la ciutat, al servei de les seves necessitats de fons, són fenòmens catalitzadors d'energies, d'il·lusió i de mobilització de recursos. L'empremta històrica que van deixar l'Exposició Universal del 1888, la Internacional del 1929 i els Jocs Olímpics del 1992 ha estat decisiva. Certament, no es pot dir el mateix del Fòrum de les Cultures del 2004, però això no vol dir que a partir d'ara ja s'hagi de renunciar a les grans cites. Cap gran ciutat s'ho pot permetre. La París d'Anne Hidalgo farà els Jocs Olímpics del 2024, que es presenten com a oberts, igualitaris i low cost. Barcelona ha de seguir mirant al futur sense renúncies estratègiques.