Boris Johnson: el rei anava despullat

La política com a irresponsable espectacle populista. Això ha representat Boris Johnson com a primer ministre del Regne Unit. I així passarà a la història. Personalista i histriònic, enxampat una vegada i una altra amb mitges veritats i flagrants mentides, incapaç de treballar en equip, inhàbil per trobar consensos i massa destre en la confrontació sense matisos, després d'haver assolit uns resultats extraordinaris a les urnes al final ha aconseguit enervar fins i tot els seus fins a fer-se expulsar de Downing Street. El final de partida ha resultat patètic. La seva resistència numantina dels últims mesos només li ha servit per quedar-se en la més absoluta soledat. El seu èxit pòstum haurà estat una inèdita unanimitat en la política anglesa: tots contra ell, no només a l'oposició, sinó també al seu propi partit. El rei anava despullat. Ara tothom diu que ja ho veia.

L'ús instrumental del Brexit com a bandera frontista (amb el país clarament fragmentat en dues meitats, una Unió Europea irritada i distanciada, l'atzucac a Irlanda i el renaixement del repte independentista a Escòcia), l'erràtica gestió de la pandèmia (com Trump o Bolsonaro, va ser dels que al principi van minimitzar el coronavirus fins que va ser ingressat ell mateix en un hospital) i una economia trasbalsada per l'expulsió de talent, la falta de treballadors en sectors clau i sobretot la preocupant inflació de l'11% són el trist llegat que deixa Boris Johnson, el qual, tanmateix, ha acabat caient no tant per tot això com per l'acumulació de capítols del Partygate pandèmic: en el món anglosaxó, a diferència d'altres latituds, les falsedats es paguen.

Cargando
No hay anuncios

La democràcia anglesa ha acabat expulsant un líder que l'estava corcant des de dins, des de dalt. Tot i el moment delicat pel país, tot i la inestabilitat afegida que comportarà –inclosos tres perillosos mesos d'interinatge–, la caiguda del premier és una tranquil·litzadora notícia tant per al Regne Unit com per al conjunt de les democràcies liberals. El missatge és que, en un estat de dret sòlid, un governant no té impunitat per a la trencadissa institucional i social. No pot anar per lliure, al marge de tot i de tothom. Igual que Trump, però amb un altre estil i amb una dimensió diferent, Johnson s'havia convertit en un autèntic problema públic.

El repte britànic és ara trobar un recanvi polític amb rapidesa dins de les files conservadores per escurçar la feblesa governamental i accelerar el relleu. Altrament, l'agonia es farà molt llarga. Donat el moment delicat que viu el Regne Unit en un context de crisi econòmica i canvi polític global a causa de la guerra de Putin a Ucraïna, el millor és girar full i recomençar. Però el partit tory no ho tindrà gens fàcil. L'auge i caiguda de Johnson, que marxa sense fer ni un bri d'autocrítica, deixa un panorama intern desolador: la veritat és que massa gent li ha fet el joc durant massa temps. La credibilitat dels conservadors ha quedat seriosament tocada. S'obre una nova etapa, i tampoc no serà fàcil.