La Catalunya urbana no pot donar l’esquena a la rural

Els boscos ocupen més del 41% del territori de Catalunya, i els últims trenta anys han guanyat terreny, concretament 122.000 hectàrees. Això podria semblar una bona notícia, però no té per què ser-ho. El cas del Montseny n’és un bon exemple: ara té més arbres que fa un segle, tal com explica el director de conservació del Parc Natural, Daniel Guinart, però la davallada en les precipitacions, l’augment de la calor i una massa forestal descontrolada ofeguen els arbres i la vegetació morta es converteix en combustible per a possibles incendis forestals.

Deixant a banda les reserves naturals, al Montseny, com a bona part de Catalunya, s’han anat abandonant els usos agrícoles i la gestió productiva dels boscos. Des dels anys cinquanta han anat desapareixent pastures, conreus i carboners. El bosc ha anat engolint l’espai que han deixat aquestes activitats i cada cop té menys espais oberts. Això també afecta la biodiversitat: papallones com la formiguera gran, ocells com la terrerola vulgar i l’arpella pàl·lida, i plantes com l’orquídia Spiranthes aestivalis depenen de prats i camps oberts per sobreviure. En cas d'incendi, a més, aquestes zones més aclarides poden ajudar a frenar les flames, mentre que els grans boscos sense interrupcions fan que sigui més difícil. L’enginyera forestal i investigadora del CREAF Diana Pascual recorda, per exemple, que el febrer del 2022 unes vinyes van frenar un incendi que amenaçava el nucli urbà de Roses.

A més, al Parc Natural s’hi ha afegit la pressió humana, puntual però massiva. Qualsevol cap de setmana de tardor i de bona part de l’any el Montseny rep milers de catalans amb ganes de trobar bolets, respirar aire fresc, fer exercici o allunyar-se de la ciutat. Només el 2023 van visitar el parc més de 290.000 vehicles. Aquesta realitat obliga a posar sobre la taula la gestió del Parc Natural del Montseny, més enllà de les zones que són reserves naturals, amb el problema afegit que el 84% del parc és de propietat privada. Els propietaris privats no estan obligats a tenir plans de gestió acordats amb l’administració, i els que en tenen tampoc estan forçats a executar-los. Normalment tampoc no els surt a compte econòmicament, i les subvencions no arriben a tot el que caldria fer.

Abandonar els camps, les pastures i els boscos no és més ecologista ni afavoreix per força la natura. Hem de recuperar presència al territori que hem estat ignorant durant massa anys. I això passa, per força, per tornar-hi a viure i, per tant, per tornar-hi a fer activitats econòmiques que encaixin amb l’entorn, que en lloc de degradar-lo ajudin a cuidar-lo. Activitats que han de ser viables i sotmeses a controls, sí, però no ofegades per la burocràcia. La Catalunya urbana no pot donar l’esquena a la rural i utilitzar-la només quan li convé, perquè són el mateix país, perquè si l’una es degrada l’altra en patirà les conseqüències.

Amb la crisi climàtica en marxa, l’augment de les onades de calor i els episodis de sequera, la gestió real del territori es fa, a més, cada cop més necessària. Els incendis forestals extrems són un perill real, però també un avís.