El cop de porta de Junts a Sánchez
La decisió de Junts de vetar totes les lleis que el PSOE i Sumar tenen en tramitació al Congrés amb l'excepció de les que ja havien acordat amb ells prèviament és un pas més en el trencament anunciat per Carles Puigdemont a Perpinyà i afegeix complexitat a una legislatura espanyola que no ha tingut ni un moment de respir des del seu naixement. Els motius adduïts per Junts, bàsicament els incompliments de Pedro Sánchez, són comprensibles, però la decisió també comporta riscos per als juntaires, que a partir d'ara es veuran obligats a sumar els seus vots als del PP i Vox per tombar els principals projectes del govern espanyol, alguns tan sensibles com la llei d’inclusió social de les persones amb discapacitat o l'anomenada llei Bolaños, que treu poder als jutges per donar-lo als fiscals.
"La legislatura queda bloquejada", ha proclamat Míriam Nogueras. I és cert que en un altre context polític aquest anunci hauria fet caure qualsevol govern. Però per desgràcia per a Junts (o no), la política espanyola viu en una altra dimensió. Pedro Sánchez ja fa temps que és conscient que no disposa d'una majoria operativa al Congrés, en concret des que Podem es va escindir del grup de Sumar i va proclamar, amb unes paraules molt semblants a les de Nogueras, que considerava que la legislatura estava esgotada. I, malgrat tot, ha decidit continuar perquè no vol entregar el govern a una dreta que el vol veure a la presó (Aznar dixit) i, com a president de l'executiu, disposa de prou palanques de poder per poder sobreviure en un ambient tan hostil.
No es pot obviar tampoc que Junts ha pres aquesta decisió pressionat també per unes enquestes que vaticinen una important pujada d'Aliança Catalana a costa seva, i per tant és una manera d'intentar taponar una fuga de vots del seu electorat més irredempt i dretà cap a la formació de Sílvia Orriols. Però alhora també és una renúncia a l'essència de la política, que és la negociació, tant en l'àmbit del Congrés com en el de Suïssa. Un dels grans trumfos del Pacte de Brussel·les, que era el de seure representants del govern espanyol al país helvètic amb un mediador internacional per parlar de l'encaix de Catalunya a Espanya, ha quedat ara en res.
Amb la investidura de Sánchez, Puigdemont podia haver decebut alguns dels seus seguidors, però també havia aconseguit ser el representant a Madrid de certs sectors que fins ara se sentien orfes. Què passarà ara quan els autònoms demanin a Junts que aconsegueixi millores en nom seu en les lleis del Congrés? No negociaran? Junts manté que els sectors empresarials amb els quals s'havia reconciliat fa poc aplaudeixen la seva decisió de bloquejar l'agenda legislativa de Sánchez, però i els votants?
La conclusió és que el cop de porta a Sánchez és molt més fàcil d'anunciar que d'executar. I que l'execució del bloqueig parlamentari pot tenir també costos importants per a Junts. Ara bé, el que també és veritat és que Pedro Sánchez només es mou quan el porten al límit. I això és el que sembla que vol Junts, més que no pas fer-lo caure. Per això cal esperar que, tard o d'hora, torni la negociació.