Davant el canvi demogràfic, més planificació i menys demagògia

La realitat és la que és. En els darrers deu anys, Catalunya ha crescut en gairebé 700.000 habitants. Com bé explica el demògraf Andreu Domingo al dossier d'aquesta setmana, la sensació dels veïns que hi ha hagut un canvi fulgurant és cert. Ha passat. Catalunya ja té vuit milions d'habitants, i això exigeix un tipus de gestió i d'inversió diferent de la que hi havia fa deu o vint anys. Calen més recursos o, si més no, cal reorientar els esforços en funció de les noves necessitats. Aquest canvi fulgurant, però, no es deu només a la immigració, que sens dubte és un dels factors clau. Es tracta d'un canvi que té moltes casuístiques, moltes de mobilitat interna, que afecta més uns llocs que uns altres i, també, d'una manera en uns indrets i d'una altra manera en altres.

A l'ARA hi hem volgut posar la lupa i des de fa mesos un equip de periodistes ha estat mirant les dades d'aquests deu anys per veure com han afectat els 900 municipis catalans per, amb l'ajuda dels experts, interpretar i identificar les grans tendències. Un cop feta aquesta feina, s'han seleccionat una trentena de municipis amb els quals s'ha contactat per veure com han digerit aquest creixement poblacional i quins recursos tenen o reclamen per fer-hi front. A més, però, ens hem aturat en dos casos que representen dues casuístiques clares i que són exemplificadores de la situació.

Per una part, el cas de Calafell, un municipi que ha crescut molt amb l'arribada de gent expulsada de Barcelona que s'ha instal·lat en segones residències. El problema és que molts no s'empadronen, per exemple per mantenir el seu metge a Barcelona, però això impedeix que el municipi pugui tenir les eines administratives per poder gestionar aquest augment ja que els recursos van lligats al nombre d'habitants. L'altre cas és Olot, que ha rebut una forta immigració que treballa als polígons i empreses càrnies de la zona, però que en canvi té molts problemes d'habitatge perquè, entre altres casuístiques, els locals són molt reticents a llogar a gent de fora. A Barcelona, en canvi, el que passa és paradoxal, ja que el que hi ha és una gran substitució per sota i per dalt. A grans trets, expulsa els veïns de classe mitjana i treballadora per rebre immigració tant de renda baixa com també alta, els coneguts com a expats. Part d'aquests expulsats van a la corona metropolitana, que en forma d'anelles concèntriques va rebent també nova població que s'expulsen els uns als altres.

Hi ha capacitat per assumir aquest augment de població que, no ho oblidem, és fruit en bona part del creixement econòmic i de la necessitat de mà d'obra. El que cal, però, és planificar millor com es distribueix, avançar-se a les necessitats i fer un acompanyament tant des del planejament urbanístic i de mobilitat com de la gestió de les poblacions que estan tenint una major pressió demogràfica. Els tempos de l'administració són molt lents i es necessiten instruments més àgils per gestionar les onades com les que tenim ara. Només si s'entomen els problemes i es planifica de manera àgil i coordinada es pot evitar que aquest creixement sigui aprofitat per les forces d'ultradreta que fan bandera dels discursos xenòfobs.