El 'déjà-vu' del finançament autonòmic
A les envistes de les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez ha aparegut en el debat públic la sempiterna qüestió del finançament autonòmic com una de les qüestions que podrien estar damunt de la taula durant les converses. A Catalunya és un tema que provoca una sensació de déjà-vu molt forta, ja que entre els anys 2006 i 2009 el govern català i l'espanyol, llavors amb José Montilla i José Luis Rodríguez Zapatero de presidents, van protagonitzar unes negociacions maratonianes que van acabar amb un acord d'última hora que, amb el temps, no ha deixat satisfet ningú. El cas és que aquell acord del 2009 havia de tenir cinc anys de vigència, fins al 2014, i després renovar-se. Des de llavors, ja fa gairebé una dècada, els governs espanyols, tant del PP com del PSOE, han sigut incapaços de trobar una solució. Per què?
La resposta és molt simple: perquè si Catalunya no ho lidera, són ells els que haurien d'establir uns criteris i mullar-se sobre quines autonomies han de rebre més i quines no tant. I això no ho volen afrontar ni el PSOE ni el PP, perquè haurien d'assumir un desgast polític molt important a les comunitats que se sentissin perjudicades. I com sempre, la clau és en els detalls del sistema. Per exemple, si el sistema no té en compte el cost de la vida, com passa ara, això clarament perjudica Catalunya, perquè no compra el mateix un euro aquí que a Badajoz. Si el sistema privilegia conceptes com la dispersió en lloc de la població real, es beneficia territoris com Castella i Lleó, que té molts quilòmetres quadrats però pocs habitants, i se'n maltracta d'altres com el País Valencià (i també Catalunya). En canvi, és molt més senzill que Catalunya negociï primer, i que sigui l'ase dels cops i se l'acusi d'insolidària, encara que després tothom passi el plateret per demanar el mateix o introduir nous criteris que acaben per desfigurar l'acord inicial, que és el que va passar el 2009. Per tant el problema és: qui li vol posar el cascavell al gat del finançament autonòmic?
Ara sembla que s'obre una nova oportunitat, però està per veure que el PSOE tingui el valor de fer una proposta ambiciosa que garanteixi a Catalunya un estatus similar al que tenen bascos i navarresos. En realitat, però, l'escenari l'afavoreix, perquè gairebé tot el poder territorial està en mans del PP, de manera que Sánchez no ha de patir per una revolta de barons, ja que la majoria, com Guillermo Fernández Vara o Javier Lambán, ja estan fora de la política. Si plantegés una proposta que afavorís els que ara són perjudicats, bàsicament Catalunya, el País Valencià i les Balears, llavors el problema el tindria el PP.
En tot cas, el resultat final també dependrà de l'habilitat negociadora dels partits independentistes catalans, que hauran de calibrar un cop més els seus objectius de màxims (autodeterminació i amnistia) amb l'obligació que té tot governant d'intentar millorar a curt termini la vida dels seus ciutadans.