La factura econòmica de la crisi climàtica
Des de fa uns anys són ben visibles els efectes de la crisi climàtica. Sigui estiu, tardor, hivern o primavera, les temperatures corresponents són cada vegada més altes, i els fenòmens meteorològics associats, per més que siguin els habituals, guanyen intensitat temporada rere temporada. En les onades de calor el termòmetre tira més amunt que mai (i baixa menys que mai pel que fa a les mínimes nocturnes); en les èpoques de transició l’aigua escalfada del mar carrega més que mai les tempestes, tant si van associades a una gota freda com si no, i els hiverns de poca pluja són cada vegada més sovintejats i llargs, cosa que obre la porta a més períodes de sequera. I esclar, la particular combinació d’aquests factors deixa molts boscos a mercè de les flames: ens hem acabat familiaritzant amb els incendis de sisena generació, els que queden fora de la capacitat per atacar-los.
Aquest cap de setmana hem publicat un dossier dedicat al Montseny, un massís que s’ofega perquè el règim climàtic canvia i la gestió que se’n feia (o que no se'n feia) ha quedat obsoleta. I encara dissabte dues expertes investigadores, Rachel Lowe i Kim van Daalen, alertaven sobre l’efecte de l’augment de les temperatures en l’àmbit de les malalties infeccioses d’origen animal i instaven polítics i administracions a prendre mesures per adaptar-nos a la crisi climàtica.
Ara hi podem afegir més informació sobre un aspecte concret, que ha de servir per augmentar aquesta pressió però també per convèncer la quantitat encara massa elevada de persones que no accepten o no veuen clara la crisi climàtica: el cost econòmic. S’ha parlat molt del cost mediambiental, del cost social i del cost econòmic a escala particular o local (cost per l’impacte inicial). Però la factura global real emergeix a poc a poc, perquè són diversos els canals a partir dels quals es manifesta. En aquest sentit, la Universitat de Mannheim, a l’empara d’economistes del Banc Central Europeu, ha elaborat l’estudi més ambiciós fins ara en aquest camp, i les xifres són concloents: el cost de les onades de calor, les sequeres i les inundacions de cada estiu a tot Europa va ser de 31.000 M€ el 2024, ha estat de 43.000 M€ aquest 2025 i té la projecció d’arribar als 126.000 M€ l’estiu del 2029.
En el cas de Catalunya, l’estudi, dirigit per la doctora Sehrish Usman, xifra el cost d’aquest estiu en 1.000 M€, i la projecció del 2029 se situa en els 6.000 M€. En conjunt, Espanya encapçala, juntament amb França i Itàlia, el llistat d’estats amb més costos per aquest motiu. En el cas espanyol, 12.000 M€ aquest estiu i 34.000 M€ el 2029.
El càlcul neix de l’anàlisi de la calor, la sequera i les inundacions en relació amb la productivitat. Construcció i hostaleria en el primer cas, agricultura en el segon i infraestructures, edificis i cadenes de subministrament en el tercer són els principals perjudicats. Però la cadena d’afectacions s'estén per gairebé tota l’activitat econòmica.
Aquesta factura, igualment, no es tanca aquí. Perquè en l’estudi no hi han entrat els efectes dels incendis forestals, i perquè els càlculs dels investigadors s’han fet, expressament, des d’una perspectiva conservadora. A la baixa, en definitiva.
La crisi climàtica, i l’augment de la temperatura en particular, genera un impacte molt visible. L’altre impacte, el de la factura, ens l’imaginàvem. Ara ja hi comencem a posar xifres, dades, ciència. L’adaptació ha de ser macroeconòmica, també. I cal posar-s’hi, abans que els 6.000 M€, o els 126.000 M€, facin més mal del compte.