El finançament: l'altra gran partida

En la prehistòria del Procés hi havia el finançament. I en la posthistòria, també. És l'altra gran partida política que sempre ha estat latent, que no ha deixat d'estar present tots aquests anys. El fort desequilibri endèmic entre el que Catalunya aporta al conjunt de l'Estat i el que rep és una realitat incontestable, tot i que en funció del mètode de càlcul de les balances fiscals –flux de benefici o flux monetari– el resultat és dolent o molt dolent. Aquesta situació que s'arrossega des de fa dècades ha llastat i llasta el progrés econòmic, els serveis socials i les infraestructures del país. Catalunya aporta més que moltes zones, però, en canvi, després del repartiment d'impostos, rep menys que altres territoris que aporten menys.

Al costat de l'anomenat dret a decidir (autodeterminació), el finançament és l'altre repte al qual cal trobar una solució pactada inajornable. L'independentisme va créixer i es va fer fort en la denúncia del maltractament fiscal, un maltractament que, tanmateix, està reconegut en diferent mesura per gairebé tots els actors polítics catalans. De fet, aquest mateix cap de setmana passat el president espanyol, Pedro Sánchez, prometia que si Salvador Illa (PSC) esdevé president de la Generalitat hi haurà més autogovern, una promesa que no s'entendria sense més recursos. De fet, en diferents etapes els socialistes catalans han liderat intents de millorar el finançament, en especial durant el tripartit amb Antoni Castells com a conseller d'Economia, el 2009. Des d'aquell intent, tot i que la llei obligava a revisar-lo el 2014, no hi ha hagut canvis. I el problema s'ha enquistat.

Cargando
No hay anuncios

El govern de la Generalitat ha presentat ara una proposta de nou finançament que, a l'estil del concert basc o navarrès, inclou la recaptació de tots els impostos i, en paral·lel, una quota de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes i una transferència a l'Estat. Recorda molt el pacte fiscal que el 2012 l'aleshores president Artur Mas, amb un ampli suport parlamentari (el document també comptava amb l'aval parcial del PSC), va oferir al govern espanyol del PP i que va ser rebutjat sense matisos. "No hi ha autonomia real sense autonomia financera", afirma ara la consellera Natàlia Mas, per a qui es tracta tant d'una "reivindicació històrica" com d'una "necessitat de primer ordre". Més d'una dècada després, la desigualtat fiscal es manté i els arguments són clònics.

Cargando
No hay anuncios

El sistema actual només dona a la Generalitat la capacitat per recaptar uns 4.900 milions d'euros en tributs propis (com ara patrimoni o successions i donacions), és a dir, un 9% de tots els impostos que paguen els catalans. La resta els recapta l'Agència Tributària estatal i, posteriorment, el ministeri d'Hisenda transfereix a les autonomies alguns tributs cedits i el 50% de l'IVA i l'IRPF, que en total sumen uns 25.600 milions. La resta dels diners recaptats, uns 21.400 milions, es queden a les arques de l'Estat.

No hi ha dubte que el context electoral que ara arrenca no ajudarà en una eventual negociació. Però tampoc s'ha de seguir ajornant sine die el problema, no és gens recomanable per a ningú. Governi qui governi a Catalunya a partir del 12-M, ha de ser una prioritat.