La gestió forestal, una urgència de país
La gestió forestal dels boscos del nostre país és una assignatura històricament pendent però, cada any que passa, el fet de no entomar el repte (amb tota la seva complexitat) es torna més i més perillós. Ens ho recorden els dos grans incendis viscuts de moment aquest estiu, a Ponent i al Baix Ebre, en què en alguns moments les flames van ser tan bestials que no n'hi havia prou amb els mitjans dels bombers per extingir-les. La realitat és que aquest tipus d'incendis, anomenats de sisena generació, ens posen encara més pressa per prendre'ns tan seriosament la gestió del paisatge com ens prenem l'extinció de qualsevol foc que es declara (com el d'aquest mateix diumenge a Mont-ras).
Avui a l'ARA posem el focus en el gran pulmó verd de l'àrea metropolitana de Barcelona, el Parc de Collserola, i constatem que hi ha molt camí de millora per reduir els riscos que un foc en aquest indret suposaria per a l'àrea més densament poblada del país. Només en un terç de les hectàrees forestals del parc, que en fa 6.000 en total, s'hi fa una gestió activa, que consisteix en netejar sotabosc o fer franges de protecció. És insuficient. És cert que s'estan ampliant les inversions, tal com explica el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, però cal ser més ambiciosos per aconseguir una estratègia que protegeixi al màxim el parc i tota la població que viu al seu entorn.
Fa uns dies, a l'ARA, entrevistàvem Marc Castellnou, cap del Grup de Reforç d'Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, i segurament un dels grans experts en incendis de Catalunya. Fent balanç del que ha passat al mes de juny, amb incendis molt virulents, Castellnou recordava que comptar amb els millors mitjans d'extinció és necessari però no suficient, i que el que necessiten els bombers és un paisatge gestionat perquè, si no, ni amb tots els recursos podran atacar directament unes flames tan monstruoses com les que es veuen en aquests nous incendis.
La realitat climàtica de calor més extrema i períodes d'evapotranspiració més llargs, que fan que la pluja també s'evapori abans, deixa els boscos molt més exposats a cremar. Aquest és el drama que afronta no només Catalunya, sinó tota la riba mediterrània tal com veiem en incendis en països veïns com Itàlia o Grècia.
La decisió d'invertir en la gestió del paisatge, així com en l'agricultura (clau per tenir un mosaic que pot aturar les flames en alguns casos) i en la indústria forestal és una decisió de país. Que en molts casos la propietat de les parcel·les estigui escampada per múltiples propietaris privats, com passa amb Collserola, és una complexitat afegida, esclar, però no pot ser l'excusa per no dialogar, actuar i legislar. Ens hi va el país, recordava Castellnou: "Catalunya crema i cremarà, i les flames s'emportaran per davant el que trobin al seu pas si nosaltres no ho gestionem".
Potser ha arribat el moment de posar el tema de la gestió forestal al mateix nivell d'importància que la mateixa extinció dels focs un cop ja els tenim declarats. Apostar només per l'estratègia d'apagar-los, deia el mateix Castellnou, és "molt pobre i molt injust" i, al final, vol dir carregar el servei públic amb una responsabilitat i uns riscos molt grans.