Albiol, el piròman
El que estem vivint aquests dies a Badalona és reflex i conseqüència dels discursos xenòfobs de l'extrema dreta, que per respondre al malestar de la gent busca culpables fàcils en la baula més feble de la societat: els últims a arribar. L'alcalde de la ciutat, Xavier García Albiol, del PP, s'ha comportat com un líder incendiari ultra, vinculant descaradament immigració amb inseguretat i promovent i convertint en un espectacle propagandístic el desallotjament d'un antic institut educatiu ocupat per persones que no tenen on dormir.
En l'últim capítol d'aquesta vergonyosa situació, mentre, d'una banda, Albiol negociava amb el Govern i les entitats socials amb l'únic objectiu –per part d'ell– de desfer-se com fos de tots els desallotjats de l'antic centre educatiu B9, de l'altra ell mateix donava ales als veïns per impedir que els afectats fossin acollits en altres equipaments. "Deixeu-me marge per intentar resoldre-ho i, si no, feu el que considereu", deia Albiol a un grup de ciutadans decidits a boicotejar l'entrada d'alguns desallotjats al local d'una parròquia, a qui advertia que, per si de cas, es mosseguessin la llengua: "Tot es grava i, si després passés res, qui hagi dit «s'ha de cremar» se les carregaria". O sigui, que en lloc de demanar calma i censurar les crides a la violència, només recomanava una prudent dissimulació.
Els últims mesos, tot i el superàvit municipal badaloní, Albiol ha anat tancant recursos d'atenció social destinats a l'atenció humanitària dels col·lectius més marginals amb l'objectiu de treure-se'ls de sobre. No és que no tingui capacitat d'acollir-los: és que ha fet tot el possible per evitar haver de fer-ho. La quarta ciutat de Catalunya en nombre de població es desentén així d'un problema global i proposa, senzillament, que les persones sense llar siguin enviades a altres poblacions. Si tothom actués igual, l'únic que s'aconseguiria seria propiciar una cacera de bruixes al conjunt del país.
L'actitud d'Albiol és clarament irresponsable. Una cosa és demanar una política migratòria amb més controls i més suport de les administracions superiors, i una altra de ben diferent és desentendre's de persones que són entre nosaltres i que, més enllà de la seva situació legal, tenen dret a un tracte humanitari digne. Per sobre de tot són persones. No pot ser que una administració important com l'Ajuntament de Badalona no faci res i que el seu alcalde, a més, empenyi els veïns a boicotejar l'actuació conjunta del Govern i les entitats socials implicades, la majoria de l'entorn eclesial.
Enverinar la convivència és ben fàcil i és, tanmateix, l'últim que hauria de fer un representant electe d'una institució pública. No es poden donar totes les culpes de la inseguretat i la crisi de l'habitatge als migrants que no han aconseguit oficialitzar la seva situació, la majoria dels quals han arriscat la vida per arribar aquí. Venen perquè saben que hi ha feina, sovint en negre o mal pagada, feina que els autòctons no volem fer. El problema, doncs, és estructural. I la sortida en cap cas no pot ser la fórmula Albiol: abstenir-se de donar solucions humanitàries, buscar un boc expiatori i incendiar la convivència. És una fórmula que porta al desastre.
