Joves condemnats a viure a casa dels pares

Un dels efectes més perversos de la pujada del preu de l'habitatge, sigui de compra o de lloguer, és que està retardant cada cop més l'edat a la qual els joves es poden emancipar i viure pels seus propis mitjans. Les dades de l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya no deixen lloc al dubte: durant el primer semestre del 2024 només un 16,8% dels joves catalans d'entre 16 i 34 anys ho havien aconseguit. Es tracta de la xifra més baixa des que es tenen registres i, tot i això, és de les més altes d'Espanya, on la mitjana és del 14,8%. Només Astúries té una taxa d'emancipació superior a la catalana, del 17%. Això fa que el 74,5% dels joves que tenen una feina encara visquin amb els pares, una xifra que a Europa resultaria escandalosa.

La taxa no fa més que baixar, tot i que els últims anys s'ha reduït de forma molt significativa l'atur juvenil i els sous també han pujat, però no prou, esclar, per compensar la pujada del preu de l'habitatge, que és la variable clau quan un jove es decideix a marxar de casa. Els números són cristal·lins. Si el lloguer mitjà a Espanya és de 1.072 euros mensuals, el salari medià d'un jove, és a dir, el que se situa entre el més baix i el més alt, és de 1.048. Amb aquests números ja es veu que és impossible emancipar-se a un sol sou, i per això la gran majoria opten per allargar al màxim l'estada a casa dels pares, perquè així estalvien despeses i poden fer coixí. Però això també té efectes col·laterals: d'entrada per als mateixos pares, que han de conviure amb els seus fills fins a edats més avançades, i després per als mateixos joves, que veuen com la possibilitat de formar una família amb fills també s'acaba retardant. Tot plegat impacta sobre una altra variable clau en el desenvolupament de les societats: la demografia.

Cargando
No hay anuncios

I això per no parlar del fet que hi ha tota una generació que es veu obligada a viure "infantilitzada" per motius econòmics. Segons dades de l'Eurostat, mentre en països com Suècia i la resta d'escandinaus l'edat d'emancipació juvenil se situa en els 19-20 anys, a Espanya s'acosta als 30. Una dècada de diferència. Aquestes dades són un incentiu més per fer un tomb radical al mercat de l'habitatge, que actua ara mateix com a tap vital per a molts projectes i evita, per exemple, un fenomen tan habitual en altres països com la mobilitat laboral, ja que, si no pots marxar de casa els pares perquè el sou no t'ho permet, el teu lloc de treball no pot ser tampoc gaire lluny, geogràficament parlant.

El que haurien d'entendre les administracions i també el conjunt de la societat és que no parlem només d'un problema social, sinó també d'un fre econòmic. Perquè... de què serveix invertir en la formació dels joves si després no poden desenvolupar la seva vida en condicions o, en el millor dels casos, necessiten l'ajuda dels pares? Si volem una societat dinàmica i meritocràtica, a l'estil de les del nord d'Europa, l'habitatge ha de deixar de ser un problema.