Joves (i no tan joves) condemnats a viure amb els pares
No poder tenir una vida realment autònoma fins als 35 anys és el que passa a vuit de cada deu catalans. És una anomalia social en tota regla. La dependència dels pares, és a dir, el fet de veure's obligat a compartir habitatge amb els progenitors –i alhora, en part, a dependre dels seus ingressos–, impedeix a un gran nombre de joves tenir la independència vital de la qual sí que van gaudir les generacions precedents a la seva mateixa edat. Una manca d'independència com aquesta comporta renúncies i peatges. El més conegut i evident és l'endarreriment a l'hora d'aparellar-se de manera estable i, per tant, de decidir formar una unitat familiar. I, com a conseqüència, la renúncia o l'ajornament, sovint forçats per la situació, de tenir fills. La baixa natalitat catalana, que no para d'accentuar-se, té molt a veure amb aquesta disfunció social.
No cal recular gaire en el temps per veure com fa uns anys la societat considerava una persona de 35 anys un adult perfectament incorporat a l'engranatge laboral i social. De fet, fa menys d'un segle a aquesta edat la majoria ja eren mares i pares i feia temps que vivien pel seu compte. No en va, l'esperança de vida era molt menor. En poques dècades, doncs, s'ha allargat molt l'esperança de vida, sí, però també s'ha precaritzat molt la joventut.
El factor essencial que impedeix l'emancipació dels joves és sobradament conegut: el preu de l'habitatge, tal com fa constar l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya, institució de la qual surten les dades que comentem, dades que situen la taxa d'emancipació en aquesta franja d'edat a Catalunya en el 17,6%. Per al conjunt d'Espanya, encara és una mica més baixa: un 15,2%, la pitjor des que es fa aquest informe, que es remunta al 2006. És preocupant que, en lloc de millorar, empitjori. No s'estan fent bé les coses. De fet, els mateixos autors de l'informe, pel que fa a l'habitatge, qualifiquen el paper de l’administració pública de “passiu”: “No estan a l'altura, l’habitatge és un dret que no pot deixar-se en mans de l’especulació”. Cal, doncs, exigir un nou impuls en la construcció d'habitatges i en el seu accés per als joves: amb topalls al preu del lloguer, amb ajuts a la compra i amb altres fórmules a assajar. Ni que sigui a base de prova-error. Però cal actuar.
L'informe nega, d'altra banda, el tòpic dels joves nini: que ni treballen ni estudien. També aquí hi posa dades: situa només en un 3% els joves en aquesta dinàmica. De fet, apunta que quatre de cada deu joves compaginen feina i estudis, una tendència que està a l’alça a causa precisament de l’encariment de la vida i de les consegüents dificultats per emancipar-se. És més, cada cop queda més clar que estudiar fora de la llar familiar, una cosa tan habitual en altres països europeus o als Estats Units, a Catalunya i Espanya s’ha convertit en un privilegi. De la mateixa manera que a la pràctica ho és poder disposar d'un habitatge propi (o fins i tot compartit) abans dels 35 anys. La conclusió és que, a més de tenir l'ascensor social avariat, tampoc no funciona bé l'ascensor generacional.