L'escriptor italià Antonio Scurati, autor d'una monumental saga que ressegueix l'auge i caiguda del feixisme italià a través de la figura de Benito Mussolini, va ser vetat a la RAI el passat 25 d'abril per ser una veu crítica amb la primera ministra, Giorgia Meloni, i el seu partit d'extrema dreta, Germans d'Itàlia. L'episodi va saltar a la llum pública perquè la presentadora va saltar-se el veto i va llegir el text que Scuratti havia de llegir. Aquest cas de censura a un dels escriptors més importants de l'Europa actual és només un exemple del que passa quan aquestes formacions ultres arriben al poder. El mateix s'està veient amb Vox als llocs on governa. Sense anar gaire lluny, el govern valencià ha anunciat que prohibirà qualsevol subvenció a entitats que facin servir la fórmula "País Valencià". Scuratti explicava en una entrevista a l'ARA que l'antifeixisme és "el mite constitutiu de la UE" després de la Segona Guerra Mundial per després advertir que "sense aquest fonament el projecte s'enfonsa".
La gran qüestió de l'Europa actual, i més a les portes de les eleccions europees, és com tractar l'extrema dreta. La fórmula del "cordó sanitari" s'ha anat difuminant els últims anys i només es manté a Alemanya, pel seu passat, i ho hem vist també recentment a Portugal, on els conservadors han renunciat a pactar amb els ultres de Chega. El Parlament va veure com el 2021 hi entrava per primer cop l'extrema dreta amb 11 diputats de Vox, i aquests tres anys se'ls ha aplicat el cordó amb bastant d'èxit: es va acordar que no se'ls deixaria entrar a la mesa ni presidir cap comissió i que no tindrien el senador que els pertocava per designació autonòmica, s'han rebutjat les seves iniciatives legislatives i s'ha fet tot el possible per minimitzar el seu impacte. A les eleccions del pròxim diumenge hi ha el risc que al Parlament de Catalunya hi hagi no una sinó dues formacions d'extrema dreta, si finalment es confirma l'entrada d'Aliança Catalana (AC). Seria, sens dubte, una mala notícia que ha obligat els partits de matriu catalanista, és a dir, el PSC, ERC, Junts, la CUP i Comuns, a renovar el seu compromís signant l'acord impulsat per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).
Els signants es comprometen a no pactar "ni per acció ni per omissió" amb aquests dos partits, cosa que vol dir que tampoc estan disposats a rebre els seus vots en una eventual investidura. Tot i que el candidat de Junts, Carles Puigdemont, s'havia mantingut amb una certa ambigüitat fins ara, el número tres de la candidatura, Josep Rull, va ser clar en el debat de TV3 quan va proclamar que el seu partit no pactaria amb AC "ni per activa ni per passiva". L'acord compromet les forces catalanistes però sobretot retrata la dreta espanyolista de PP i Cs, que s'han negat a subscriure'l. Cal ser conscients que l'objectiu d'aquestes forces no és aportar solucions sinó inocular el discurs de l'odi al diferent en les societats i polaritzar identitàriament entre els d'aquí (bons) i els de fora (dolents). I això, per a una societat diversa, inclusiva i integradora com la catalana, pot resultar letal.
