04/08/2022

L'infrafinançament endèmic de Catalunya

2 min
Jaume Giró i Pere Aragonès durant una sessió al Parlament.

Les dades de la liquidació del sistema de finançament del 2020 publicades aquest dijous pel departament d'Economia de la Generalitat confirmen el greuge històric que pateixen els ciutadans de Catalunya: som la segona comunitat que més paga i la desena a l'hora de rebre. La liquidació del 2020 dona uns resultats similars als dels anys anteriors. Si el càlcul es fa tenint en compte el cost de la vida, la situació encara empitjora, de manera que Catalunya passa a ser la catorzena comunitat amb menys ingressos (la catorzena sobre quinze, ja que el País Basc i Navarra queden fora de la caixa comuna del sistema). En tot cas, el càlcul estàndard suposa que pel camí cada persona que tributa els impostos aquí perd 260 euros a l'any. L'infrafinançament, doncs, és incontestable i endèmic. El sistema està caducat des del 2014; el problema de trobar un nou model és que si Catalunya ha de millorar, algú haurà de perdre. Madrid i les Balears són els altres grans perjudicats, especialment Madrid. El que passa és que Catalunya suma a més un altre perjudici a causa de la també recurrent baixa inversió de l'Estat en infraestructures, que, en canvi, en aquest cas sí que beneficia clarament Madrid, que té a favor seu l'efecte capitalitat, amb recursos públics extres de procedència estatal. De fet, el finançament de les autonomies només és una part de les balances fiscals de l'Estat, que fa anys que no es publiquen. Només a partir de les dades de liquidació, les comunitats més beneficiades són les Illes Canàries, Extremadura, Galícia, Cantàbria, les Castelles i la Rioja.

Aquest greuge econòmic permanent irresolt va ser un dels motors del procés sobiranista i continua alimentant l'independentisme, que veu en aquest sistema injust i arbitrari un llast insalvable, com una vegada més s'han encarregat de recordar, arran de les noves dades, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el conseller d'Economia, Jaume Giró. L'últim intent d'avançar cap a un pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc, proposat el 2012 per l'aleshores president Artur Mas i rebutjat de ple pel president espanyol d'aquell moment, Mariano Rajoy, va resultar decisiu per a l'impuls processista. Introduir el principi d’ordinalitat (és a dir, que la comunitat que més aporti sigui també la que més rep al final); tenir en compte la paritat del poder adquisitiu en cada territori; i que els governs autonòmics rebessin un percentatge més gran dels impostos (no en va són els que tenen les competències en sanitat, educació i dependència), i que tinguessin més marge per fixar tipus impositius, són reivindicacions històriques per reformar un sistema enquistat i molt perjudicial per a Catalunya.

El llast fiscal que arrossega Catalunya (com també les Balears) fa anys que perjudica la qualitat de vida dels seus ciutadans en termes de protecció social i de suport públic al progrés econòmic, tal com queda reflectit en l'anomenat índex de progrés social (IPS), que fixa els nivells de benestar per regions europees i en què Catalunya surt més avall del que li correspondria per la riquesa que genera, una vistosa anomalia a escala continental.