El món conté la respiració al Pròxim Orient
El bombardeig d'aquesta matinada a tres instal·lacions nuclears iranianes per part de l'aviació nord-americana afegeix una dimensió global al conflicte entre Tel-Aviv i Teheran i fa augmentar la incertesa internacional. Ara el món conté la respiració a l'espera de la resposta del règim dels aiatol·làs, que és el que definirà si ens endinsem en un escenari de guerra oberta de conseqüències imprevisibles, com voldria Benjamin Netanyahu, o no.
Certament, l'operació militar nord-americana ha estat una demostració de força. En total la missió ha involucrat més de 125 avions, múltiples vols de caces de quarta i cinquena generació, "desenes i desenes d’avions cisterna per al reabastament aeri, un submarí de míssils guiats i tot un conjunt d’avions d’intel·ligència, vigilància i reconeixement, així com centenars de professionals de manteniment i operacions", segons el Pentàgon. Entre els avions hi havia set caces B-2, que han llançat els famosos projectils GBU-57 –el model que es coneix com a bomba antibúnquer– contra les instal·lacions nuclears iranianes.
Així i tot, Washington insisteix que no vol una guerra i que l'atac només té l'objectiu de forçar el règim iranià a tornar a la taula de negociació i abandonar per sempre les seves ambicions nuclears. Aquest és el delicat equilibri que ha trobat Trump en una qüestió, la guerra a l'Iran, que divideix profundament el seu partit i el seu electorat, ja que en campanya el seu missatge recurrent va ser que els Estats Units no entrarien en cap guerra fora de les seves fronteres. Això és el que molts entenien que significava l'eslògan "America first". El secretari de Defensa, Peter Hegseth, també ha deixat clar que el seu objectiu no és forçar cap canvi de règim a l'Iran.
D'altra banda, el règim iranià tampoc sembla gaire interessat en un conflicte obert amb els Estats Units, en el qual té totes les de perdre, i podria optar per una resposta moderada. El problema és que Israel sí que actua com si estigués en guerra oberta i aquest diumenge ha continuat bombardejant instal·lacions militars a l'Iran. Netanyahu vol prémer l'accelerador per forçar la caiguda del règim que és el seu gran enemic a la regió. Una de les grans incògnites d'aquest conflicte és si es pot fer caure el règim amb bombardejos des de fora, o si, al contrari, aquests atacs l'acaben reforçant.
Tot plegat fa créixer la incertesa global en l'àmbit econòmic, que ja era elevada per la guerra aranzelària. El Parlament iranià ha aprovat una proposta per tancar l'estret d'Ormuz, per on passa el 20% del petroli mundial. L'Iran podria jugar aquesta carta o almenys maniobrar per fer pujar el preu del petroli, una de les palanques que té per castigar Trump i Occident. Mentrestant, la població civil continua sent la més damnificada. Els iranians es veuen atrapats entre un règim cada cop més autocràtic i asfixiant i una intervenció estrangera que no es fa en nom dels seus drets sinó per qüestions de geoestratègia.