El nou vell colonialisme
Sense excuses i sense subterfugis. Una cosa que sí que se li pot agrair a Donald Trump és que va de cara i no amaga les seves intencions. Al principi del seu mandat va entrar amb un buldòzer a la mateixa administració estatunidenca per situar els seus homes i treure tots aquells que li feien nosa; després va desmantellar tot el sistema d'ajudes exteriors, com l'USAID, i va entrar a sac en universitats i centres de recerca per imposar la seva ideologia contra els drets socials; ha reconvertit la policia migratòria en un grup paramilitar de control social per imposar internament el supremacisme blanc dels seus seguidors, i ara està intervenint directament en el terreny internacional reclamant tributs, en forma d'aranzels, a tot el món, i reclamant els territoris que troba que li pertoquen per assegurar el seu poder. Segons la seva visió, tot l'hemisferi occidental, és a dir, mig món, és seu. I segurament deu trobar un gest de generositat que l'altre hemisferi se'l puguin repartir, principalment, els xinesos i els russos.
Què vol dir, però, l'hemisferi occidental? Vol dir tot Amèrica, tant la del Nord com la del Sud. La intervenció a Veneçuela, que de moment li està sortint bé, no serà l'única i aquesta setmana ja ha amenaçat amb entrar a Mèxic amb l'excusa del narcotràfic, i ja fa temps va amenaçar el Canadà amb una annexió forçada. Colòmbia, Cuba i el Panamà també són a la llista. I clarament ha dit que vol Groenlàndia, una vella obsessió seva, que justifica tant per les seves matèries primeres com, sobretot, perquè això li permet controlar el pas de l'Àrtic i recuperar així el control dels mars que ara tenia cada cop més la Xina. I suposa, també, una bona part d'Europa, que pel que s'ha vist fins ara no té capacitat ni voluntat de defensar-se.
I seria una part, potser, perquè tal com estan les coses fa por pensar el que pot haver pactat amb Putin respecte als països que antigament formaven part de l'òrbita soviètica. Àsia, de moment, quedaria en mans de la Xina, tot i els llaços militars i econòmics que mantenen els Estats Units amb el Japó i Corea del Sud. L'Àfrica és cada cop més xinesa tot i que el nord està sota la influència estatunidenca i les darreres intervencions a Nigèria, Somalilàndia i Sud-àfrica, via Israel, fan pensar que també vol mantenir-hi els interessos per molt que hagi retirat de manera dràstica les ajudes. I el Pròxim Orient, via Israel també, podria acabar també sota l'òrbita de Washington.
Sembla, com s'ha dit molts cops, un retorn al vell colonialisme, en el qual les grans potències, en aquell moment europees, es dividien en tiralínies els països sense complexos per quedar-se'n els recursos i imposar la seva manera de viure fent servir per a això la força militar i la repressió policial. Així s'han forjat, de fet, tots els imperis. Del romà a l'otomà, de l'espanyol al britànic. Segons la visió de Trump i els seus aliats, que són molts, els estudis sobre postcolonialisme, igual que el dret internacional, només tenen espai com una assignatura de la carrera d'història. Encara estem enmig del procés i no està del tot clar com quedarà el dibuix final, però és urgent que Europa reaccioni si no vol acabar convertida en una colònia, en el pitjor dels casos, de vacances.