Ostatges del caos d'infraestructures
Catalunya ha viscut per segon dia consecutiu una situació de paràlisi ferroviària i caos circulatori producte del tall de l'AP-7 que no és propi d'una economia avançada i que deixa molt tocada la credibilitat dels successius governs, que han anunciat grans inversions que després no s'han executat. L'accident de Gelida es pot atribuir puntualment a l'episodi de pluges, però la causa de fons no és aquesta: és l'estat lamentable en què es troba tota la xarxa de Rodalies des de fa dècades, al qual cap govern espanyol ha estat capaç de posar remei. Mentre Espanya presumeix a l'estranger de ser una potència en alta velocitat, els usuaris catalans de Rodalies viuen un endèmic infern quotidià fet d'incidències, retards i manca d'informació.
Per acabar-ho d'adobar, aquest dijous els ciutadans s'han trobat que, en contra del que els havia dit el seu propi Govern, no hi ha hagut servei de Rodalies. Per això, la indignació generalitzada que s'ha viscut avui està completament justificada, i el govern català ha quedat en evidència. D'una banda, perquè ahir es va afanyar a anunciar el restabliment del servei quan el malestar dels maquinistes obligava a ser més prudent, i de l'altra perquè s'ha vist que a la pràctica no té eines de pressió efectiva perquè el servei està en mans de l'operadora estatal Renfe. De fet, ja a la nit, ha estat la companyia qui ha anunciat la represa immediata –i escadussera per les hores– del servei a la R2 Nord, i que aquest divendres ja funcionaran gairebé totes les línies.
La Generalitat tenia prou pistes per saber –i la seva obligació era ser-ne conscient– que els maquinistes no acudirien al seu lloc de treball, tal com ha passat. El mateix comunicat que va emetre Renfe dimecres a la tarda ja ho avisava i els mateixos sindicats afirmen que van advertir-ne la Generalitat, tot i que el Govern ho nega. En paral·lel, Adif i Renfe han demostrat la seva mala relació i l'operadora, a més, la seva manca de control dels maquinistes. Sigui com sigui, el resultat ha estat lamentable.
D'altra banda, es pot entendre que un dèficit inversor acumulat de dècades no es resol en dos dies i que un traspàs d'aquesta complexitat necessita temps, però és incomprensible que des del 2010 només s'hagi invertit la meitat del que s'havia anunciat. Totes les forces presents al Parlament i al Congrés amb representació catalana s'haurien de plantar davant d'aquesta situació i exigir un canvi radical en el funcionament dels ministeris implicats. Sigui amb el consorci d'inversions pactat per ERC o amb els compromisos del govern espanyol amb Junts, s'hi ha de trobar un desllorigador de forma urgent.
La desinversió ferroviària també es pot estendre a altres àmbits clau de la mobilitat, com ara l'AP-7. El tall de la circulació en direcció sud està provocant un efecte en cadena a tota la xarxa viària. Aquesta autopista és la columna vertebral que concentra la major part del transport de mercaderies que travessa Catalunya. Tallar aquesta via equival a asfixiar una artèria econòmica de primera magnitud que ja pateix, en el seu dia a dia, una situació límit.
Esperem que la crisi actual serveixi per tenir clares aquestes prioritats i per sortir-ne amb un pla d'acció i un calendari clar que doni un horitzó d'esperança als ciutadans que avui, i des de fa massa temps, pateixen aquest desori.