El perill que l'escalada inclogui el risc nuclear
Entrem en la segona setmana de guerra a l'Iran i de moment no sembla que hi hagi un horitzó de final del conflicte sinó més aviat el contrari. Falta molta informació, sobretot de l'interior de l'Iran, i bona part de les notícies que ens arriben són esbiaixades o incompletes. Els senyals, però, sembla que mostren una divisió interna dintre del país que fa difícil saber qui mana realment. Tot i que dissabte el seu president, Masoud Pezeshkian, deia que no atacarien els països fronterers si aquests no permetien atacs contra ells des de les seves bases, ahir varen augmentar els atacs en drons contra els petroestats del Golf. La Guàrdia Revolucionària, que és la que manté la posició més dura i que es va oposar directament al que havia dit Pezeshkian, té una estructura de comandament descentralitzat i això li permet continuar els atacs, encara que cada cop més reduïts, pel seu compte.
En un context tan incert, en el qual els atacs aeris estan destruint de manera sistemàtica no només els objectius militars sinó també les infraestructures energètiques, els analistes temem un escenari de desintegració interna del país que provoqui, a la llarga, una guerra civil o enfrontaments entre grups armats interns que a la vegada provoqui una desestabilització encara més gran de la regió. Tot plegat, i això és fonamental perquè forma part de l'argumentari a partir del qual Trump i Netanyahu han volgut justificar l'atac, en un país amb la capacitat de construir armes nuclears i que té unes reserves d'urani que podrien caure en mans encara més perilloses que les dels actuals dirigents iranians. Segon explicava l'analista Stephen Holmes en un article fa uns dies, el gran perill és, precisament, aquest. Els experts calculaven, deia, que l'Iran tenia uns 441 quilograms d'urani enriquit en el 60% de puresa, a una passa tècnica curta de la qualitat armamentista. Aquest cap de setmana, a preguntes dels periodistes, Trump no descartava en el futur una incursió terrestre per recuperar part d'aquest urani que se suposa que pot estar enterrat en alguna de les instal·lacions que van bombardejar al juny. És una mostra de fins a quin punt preocupa el control d'aquest material que, de fet, ningú té clar on és realment, ja que podria ser que ja hagués estat traslladat.
Que hi hagi incertesa en un element tan clau se suma al fet que el 5 de febrer es va extingir el New Start, el darrer tractat que posava límit a les armes nuclears estratègiques que havien firmat Rússia i els Estats Units, dos països que tenen cada un més de 5.000 ogives nuclears. Són els que en tenen més, però hi ha més països amb capacitat nuclear –la Xina, el Pakistan, l'Índia, França, el Regne Unit, Corea del Nord i Israel– i en tots els casos el perill és molt gran perquè, quan es parla d'armament nuclear, una sola arma ja és prou devastadora perquè suposa aixecar la veda. S'entén la preocupació perquè l'Iran tingués l'arma, però, de fet, en general el que preocupa és que qualsevol d'aquests països la tingui. I, encara més, que alguna d'aquestes armes pugui estar en mans no d'un estat sinó d'un grup terrorista incontrolat.