Què passarà amb l'urani de l'Iran?

Els que critiquen l'atac a l'Iran per part dels Estats Units i Israel assenyalen que el president nord-americà, Donald Trump, no té cap pla per a l'endemà. I no s'equivoquen: quan Trump presumeix de poder resoldre guerres en un sol dia, simplement exposa els límits de la seva capacitat d'atenció. Però el veritable problema no és la brevetat de l'horitzó temporal de Trump, sinó l'estretesa de la seva percepció de l'amenaça.

Tot i que la campanya de bombardejos no reflecteix cap estratègia en el sentit tradicional, es basa en una premissa operativa clara: el règim iranià suposa una amenaça per a la seguretat dels EUA, i destruir el règim elimina l'amenaça. És la mateixa creença bàsica que va impulsar les anteriors guerres electives dels Estats Units, des de l'Iraq fins a Líbia. La premissa ja era errònia llavors, i ara és probable que resulti catastròficament errònia.

Els EUA tenen una capacitat extraordinària per destruir el poder estatal centralitzat des de l'aire, però no tenen una capacitat comparable per gestionar el que ve després. Com que els buits de poder no es poden atacar amb munició de precisió ni cartografiar-se amb imatges per satèl·lit, el pensament estratègic nord-americà subestima sistemàticament el perill que suposen. Això reflecteix un biaix cognitiu recurrent als EUA: les amenaces que no podem abordar militarment reben menys importància que les que sí. Però els riscos més greus i duradors sorgeixen sovint després que s'ensorri el control centralitzat, quan els arsenals es dispersen, les cadenes de custòdia es fracturen i la responsabilitat desapareix.

La guerra de l'Iraq ens ho hauria d'haver deixat clar. El 2003, els EUA van destruir l'estat iraquià sota la premissa que el règim de Saddam Hussein suposava un perill agut i directe per a la seguretat nord-americana. Però després de la caiguda del règim no va venir la seguretat sinó el caos. En qüestió de dies es van saquejar centenars de dipòsits d'armes. Els mercats negres es van inundar d'armes lleugeres, granades propulsades per coet (RPG) i munició de morter que van acabar en mans d'actors molt menys previsibles, visibles i dissuadibles que el règim de Saddam. Això incloïa l'Estat Islàmic, que va emergir de les ruïnes de les institucions iraquianes, i que, quan va ocupar Mossul el 2014, va capturar grans estocs d'armament subministrat pels EUA que hi havia en bases de l'exèrcit iraquià: una segona empenta a la proliferació armamentística derivada de l'acte original de destrucció de l'estat. El patró era estructural, no accidental.

Líbia hauria d'haver reforçat aquesta lliçó. Després que l'OTAN ajudés a enderrocar Moammar al-Gaddafi el 2011, les institucions de l'estat libi van enfonsar-se de seguida, i van desaparèixer entre 3.000 i 12.000 míssils terra-aire portàtils llançables des de l'espatlla (Manpads) capaços d'abatre avions civils, només per reaparèixer més tard als mercats d'armes del Sahel, el Sinaí, Gaza i altres bandes.

Aquests episodis confirmen la conclusió a la qual ha arribat cada estudi sistemàtic que s'ha fet sobre la decapitació del lideratge en règims poc institucionalitzats: les conseqüències són la fragmentació, no l'estabilització. El mateix passarà amb l'Iran. Però el que es dispersarà després de la caiguda del règim podria ser molt més perillós que els RPG o els Manpads.

Abans dels atacs nord-americans i israelians del juny passat, la República Islàmica posseïa uns 441 quilograms d'urani enriquit al 60% de puresa, a una curta passa tècnica de la qualitat armamentística. Amb això n'hi ha prou, segons les estimacions dels experts, per a uns deu artefactes nuclears. L'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, els inspectors de la qual han tingut prohibit l'accés a les instal·lacions nuclears de l'Iran des dels atacs, ha declarat que no pot determinar la mida actual ni la ubicació de les reserves d'urani enriquit del país. Alguns analistes pensen que van quedar enterrades en instal·lacions subterrànies esfondrades; altres creuen que van ser traslladades a llocs no revelats abans dels bombardejos. Totes dues anàlisis es basen en proves fragmentàries i susceptibles de manipulació, com imatges per satèl·lit, intel·ligència de senyals i declaracions del govern iranià. Però posen en dubte l'afirmació de l'administració Trump pel que fa a una "destrucció total".

Al cor de l'argument sobre la destrucció del règim hi ha una ironia estratègica: les instal·lacions danyades, el material nuclear escampat i un personal de vigilància desmoralitzat o absent són precisament les condicions més favorables per a la dispersió. En altres paraules, lluny de posar fi al risc de proliferació, els atacs nord-americans i israelians l'han agreujat.

Encara que la probabilitat de dispersió continuï sent baixa, cal tractar-la amb la màxima seriositat. Aquest és el principi fonamental de la seguretat nuclear: el material fissionable que no estigui sota el control segur d'un estat cal observar-lo sobre la base del pitjor escenari potencial, no de la probabilitat mitjana. Quan les xarxes terroristes van accedir als Manpads, va ser una catàstrofe. Si aconseguissin material nuclear apte per a armes, la lògica mateixa de la dissuasió nuclear es trencaria.

La dissuasió requereix una adreça, encara que sigui la d'un estat hostil. Fins i tot un estat hostil té una capital, uns dirigents i una població que vol preservar. Elimineu-los i l'arquitectura que ha evitat l'ús nuclear des del 1945 comença a ensorrar-se.

Quan l'URSS es va dissoldre el 1991, el seu material nuclear va quedar en una situació vulnerable. Amb l'objectiu d'evitar la fuita de cervells i mitigar el risc de proliferació nuclear, George Soros va crear una fundació de suport als científics soviètics, i, seguint el seu exemple, els EUA van fer fortes inversions en programes cooperatius que reduïen l'amenaça. La situació de l'Iran és, en certs aspectes, més precària, ja que la seva infraestructura nuclear combina des de fa temps elements declarats i clandestins. I el material físic no és l'única preocupació. L'Iran ha format un cos considerable de científics nuclears al llarg de les últimes dècades. En un escenari de col·lapse estatal, aquests especialistes es converteixen en agents lliures. Mentrestant, el material nuclear de qualitat inferior podria reutilitzar-se per fabricar dispositius de dispersió radiològica (bombes brutes) capaços de contaminar zones urbanes. En absència de custòdia institucional, cada instal·lació d'enriquiment, centre de recerca i reactor presenta implica diferents riscos.

Fins que els EUA no interioritzin les lliçons de Bagdad i Trípoli, i potencialment també de Teheran, continuaran generant perills que cap míssil no pot destruir.

Copyright Project Syndicate