18/01/2023

Polítiques d'habitatge: efectisme o efectivitat?

El primer que cal dir amb la crisi de l'habitatge és que no hi ha solucions fàcils. El dèficit d'habitatge protegit és tan gran, i el dinamisme del mercat tan fort (per la pressió turística i la inversió estrangera), que resulta complicat transformar la dinàmica. Per això les promeses polítiques s'han d'agafar amb pinces. En efecte, davant la gravetat i urgència del problema, hi ha la tendència a un cert populisme de mesures fàcils de vendre a la ciutadania. Però la seva eficàcia després resulta limitada, i fins i tot contraproduent. Aquest ha estat el cas, per exemple, del topall als preus del lloguer a les zones urbanes "tensionades" que va posar en marxa la llei catalana vigent entre el setembre del 2020 i el març del 2022, quan va ser anul·lada parcialment pel Tribunal Constitucional per envair competències de l'Estat. Al marge que fos anul·lada des d'una visió centralista, aquella llei no va donar resultats. Segons un estudi de la UPF, els preus en el segment protegit van baixar molt poc (un 5%), descens que es va concentrar sobretot a l'inici, i, en canvi, la mesura va comportar una forta disminució de l'oferta (d'un 15%) i, en paral·lel, un augment de preus en el sector no regulat. De fet, l'intent de limitar per decret el preu dels lloguers, poc exitós, és més vell que l'anar a peu, i es remunta a fa 2.000 anys, en època de l'Imperi Romà.

Cargando
No hay anuncios

Què proposen els experts i què diu l'experiència? Doncs que les polítiques efectistes a curt termini ho són tot menys efectives. I que si realment es vol incidir en l'oferta el que cal, sobretot, és ampliar el parc d'habitatge públic a preus assequibles, i complementar-ho amb ajuts als llogaters o ajuts a la compra per als joves i les rendes baixes (via hipoteques subvencionades), o amb penalitzacions als propietaris (per exemple, amb l'impost als pisos buits). És a dir, es tracta no tant de voler intervenir el mercat com d'incidir-hi amb més oferta i amb suport directe als ciutadans locals vulnerables, de manera que els preus de mercat a la pràctica es moderin i, en tot cas, només acabin repercutint en la butxaca dels inversors o de les rendes altes.

En ciutats com Viena, on fa més d'un segle que hi ha una potent política d'habitatge públic, el problema està neutralitzat: la forta presència d'habitatges protegits manté a ratlla la pujada general de preus. En el cas català, en lloc d'intentar forçar el sector privat a frenar preus, fet molt difícil quan la demanda és tan alta, es tractaria de concertar a escala metropolitana barcelonina una potent acció a mitjà i llarg termini de construcció d'habitatge protegit que comptés amb l'acord de totes les administracions (ajuntaments i Generalitat, però també l'Estat, que és qui té en bona part la capacitat normativa) i amb la participació, també, del sector privat. Això, esclar, exigeix diàleg i responsabilitats compartides per no convertir l'assumpte en una batalla partidista i electoralista. Per desgràcia, no es va en aquesta direcció, i menys ara que estem a les portes d'unes eleccions municipals. ¿Fins quan caldrà esperar perquè es posin en marxa unes polítiques d'habitatge alhora ambicioses, realistes i efectives?